Un matí de mar
Era un dels primers dies després de l’arribada de l’estiu. Estrenem la temporada de platja. El mar mai no emmudeix. Sempre xiuleja d’una manera o altra. Matí de mar, matí tranquil, però la ment, com la mar, no s’atura. Mirant més enllà de la ratlla, em venen les pitjors onades dins els pensaments: guerres, injustícies, el poder al preu que sigui, immigrants que demanen auxili, malalties, horrors, el perill de la droga, persones abandonades, el maltractament de la natura…
Tot seguit i per tal d’evadir-me, em refugio en l’harmonia de l’aigua que va i ve. Fa un matí de mar tranquil. Una blanca gavina ens saluda. És preciosa. Li agraeixo la salutació de benvinguda. Dins la tovallola vermella vaig repassant com han anat la tardor, l’hivern i la recent partença de la primavera. Les onades em transporten a bons records i d’altres que no ho són tant.
Enyoro algunes persones que han sortit de la meva vida. Són mar enllà i no puc retenir-les, encara que vull conservar mentalment el seu caliu i la seva força. Recordo bells moments viscuts en família, amb amistats compartides. No vull que tots aquests dolços calaixos plens d’alegries es fonguin dins l’espai.
Aprofito per parlar amb les ones d’algunes dones amigues –grans dones– a les quals la malaltia de l’Alzheimer ha vençut la vesprada de la ment. La Maria, a qui tinc gran estima i amb qui vaig jugar a nines en la darrera visita que vaig compartir amb ella, estava contenta. Els ulls li brillaven. Com fan les nenes quan són petites, les va acariciar una per una. Ella, que va lluitar amb el sol i la lluna, ara juga a nines.
L’Antònia, de 80 anys i vídua des de fa molt temps, només recorda el poble de Castella on va néixer i repeteix sense parar el nom de les seves vaques, del riu i de les valls i muntanyes que va trepitjar de petita. També se’n recorda de quan anava a segar i a recollir el menjar per al bestiar. Ara, aquest poble viu dins la seva ment.
A la Cristina, gran mestra i bona pedagoga que vivia davant una escola i que ara viu en una residència, l’entusiasmaven els crits i cants dels nens i les nenes. Sempre que podia els observava des de la seva galeria. Actualment no coneix les seves filles, ni reconeix el seu marit, que l’adora.
La mar, el mar, ens transporta a la vida. Les gavines continuen el seu camí i saluden. El mar, la mar, dins les seves bravures i serenitats, ens convida a gaudir del moment.
Mentrestant, la quitxalla, nua de pensaments, juga vestida de sol i sal passant l’estona i esquitxant la seva alegria.
El so del gong del Mediterrani ens situa dins d’un estat de lucidesa i serenitat. El mar mai no ens deixa indiferents. Recollim. La mar, el mar, ens agraeix el fet d’intentar cercar la bondat enmig de la sorra. Marxem i sentim com el mar, la mar, ens diu: “Endavant!”