Els socis del govern es van imaginar que les coses serien més fàcils del que són en realitat

Les coses a mitges mai no estan plenes. Saviesa popular. I de la meva àvia, que ho deia sempre. Si n’hi ha dos que es parteixen les responsabilitats i les decisions, cap dels dos no tindrà la sensació de responsabilitat al 100% i, ara rai, sempre serà de l’altra, la culpa, si alguna cosa no va bé i meu el mèrit si sí que hi va. S’ha de ser molt valent i conscient i responsable, sí, responsable, per fer les coses a mitges i fer-les pensant en els dos, no en un de sol, no només en tu. Per això els governs que governen sense majoria absoluta saben que han de pactar, han d’arribar a acords, han de repartir-se les coses i –tot i que tot això soni molt democràtic i molt bonic– ho tenen complicat. No dic que això expliqui els despropòsits del nostre de govern –res no ho explica, em temo–, però a mi m’ajuda a entendre-ho. Al govern hi ha de fa molts dies, ben junts, un matrimoni de conveniència que es va imaginar que les coses del conviure, si es tenia una idea comuna, un somni comú, eren més fàcils del que són en realitat. I no, és clar que no ho són. No se’n pot tenir una de sola, d’idea comuna. Perquè una unió rutlli s’han de tenir pràcticament totes. Sí, ja ho sé, altre cop en contra de la idea bonica, amable, aquella que el que importa és l’amor i no la de ser iguals. Mireu, això està molt bé, però si no es comparteixen idees, plans, aficions i maneres de fer, ser i viure, la cosa està complicadíssima. Si, a més, aquesta unió es fa en pro d’una idea –sí, d’un amor comú–, però sobretot buscant un camí propi, un poder propi, un avantatge propi, doncs aleshores sí que ho tenim fotut. Perquè llavors el camí no és comú, és més aviat una batalla campal: cada departament, al seu aire; cada conselleria, decidint coses sense parlar-les amb la resta; cada conseller o consellera dient el que creu, el que li sembla, tirant-se dards els uns als altres, passant-se les responsabilitats. Si una pandèmia mundial no ha pogut unir, amb un objectiu comú i unes directrius clares, els socis del nostre estimat govern –avui amargadíssims de conviure–, no ho farà res de res. I el pitjor és que les culpes, les responsabilitats i les decisions tampoc no tindran amo ni mestressa ni conseqüències ni pagadors. Bé, sí, pagadors, sí. Els de sempre.

Els socis del govern es van imaginar que les coses serien més fàcils del que són en realitat

Matrimoni de conveniència