Enfrontar-nos a un rostre és redescobrir vivències i percepcions que també són nostres

El rostre és el primer que inevitablement llegim en el moment en què visualitzem el conjunt d’una persona. Quins mecanismes intuïtius fem servir per fer aquesta selecció tan personal, íntima i irracional? Possiblement, si seleccionem les cares i ens centrem en valors superficials de la bellesa d’un rostre o de la lectura més o menys agradable que en fem, segurament que ens posarem d’acord respecte als estereotips de bellesa i joventut com la definició de bellesa contemporània. El pas del temps, les emocions i l’herència genètica, evidentment, deixen en els nostres rostres una empremta valuosíssima que ens enriqueix d’informació per anar a la recerca d’aquest misteri. Les societats del present es giren d’esquena davant l’envelliment com un procés de maduresa, ja que com a éssers mortals ningú ens ensenya a envellir i a valorar aquest procés de la vida com a part de la nostra evolució i transformació cap a un altre estat, la mort. La sobrevaloració de la joventut, de la bellesa física com a estat efímer tal com ens marca la mateixa naturalesa, la vivim com un drama silenciós, el més dur del nostre procés com a persones. En moments actuals, en què cada cop esquivem més el contacte visual amb altres persones, preferim els whatsapps, els missatges a les xarxes socials, etc. Enfrontar-nos a un rostre, a una persona, exigeix comprensió, empatia, saber escoltar, compartir un temps possiblement fora de la comoditat d’un ordinador en una habitació buida. Malgrat la facilitat per comunicar-se, som testimonis i protagonistes d’una era de soledat i de progressiva individualització de les persones. Aprendre a mirar-nos, observant el to de la pell, les empremtes a través de les arrugues i, sobretot, els ulls. Els ulls quan ens parlen i quan ens parlen sense paraules. La seva brillantor o buidor, l’aparent alegria i l’autèntica, el moviment a vegades imperceptible del conjunt de muscles del rostre que ens donen el caràcter, i tot això forma l’expressivitat genuïna de cada persona. Enfrontar-nos a un rostre és redescobrir vivències i percepcions que també són nostres, tenir la sort que les circumstàncies de la vida en han portat a trobar l’ésser humà que tenim davant, per fondre’ns amb tot el positiu o per apartar-nos-en definitivament. Però mai fugint de l’encontre, del repte d’assumir tota la lectura de la seva imatge, del seu rostre, que és l’ànima de cada un de nosaltres. “Meitats”, exposició itinerant que vaig mostrar al Temps de Flors de Girona fins al 19 de maig passat, vol ser un exercici dur de visualització per arribar a perdonar-nos mútuament, tant a través de la nostàlgia del que hauríem volgut ser, els progenitors, com amb la percepció ingènua per part dels fills de pensar que la joventut és per sempre. Per comprendre l’esforç, per entendre, malgrat les circumstàncies, que la construcció d’un mateix és només un procés individual que exigeix constància i determinació, però sense oblidar en absolut els nostres orígens. D’on venim? Com som? I sobretot, què volem ser? Aprendre a comprendre el llenguatge silenciós i la informació que ens arriba a través del rostre que tenim davant. Aquest gest serà determinant en la nostra evolució i així, prendre consciència del sentit de la nostra presència en el món. [caption id="attachment_138362" align="alignnone" width="600"] Judith Vizcarra[/caption]

Enfrontar-nos a un rostre és redescobrir vivències i percepcions que també són nostres

‘Meitats’