Mel i mató
L’abella és ben petita comparada
amb els altres animals que volen,
però la seva mel és la cosa més dolça.
‘Llibre de Siràcida’, 11, 3 (segle II aC)
Què li darem al Noi de la Mare? / Què li darem
que li sàpiga bo? / Panses i figues i nous
i olives, / panses i figues i mel i mató.
Nadala tradicional catalana d’autoria desconeguda i d’origen incert
La major part dels restaurants i fondes la tenen a la llista de les postres, la mel i mató. Amb algun afegit com les nous, si es tracta de seguir la tradició catalana, però també amb més sofisticació com transformada en mousse o en milfulles… Tant se val, la base continua sent el mató, elaborat per mans humanes a partir de matèria prima produïda per un animal, i la mel, elaborada per les abelles a partir de matèria prima extreta d’un vegetal. Però ni la flor pensa a existir per ser libada ni l’abella calcula fabricar mel per a mi ni la cabra o la vaca sospiren per oferir una llet per ser fermentada. Quines coses, oi, si les penses? I, tanmateix, de la unió d’aquests dos productes d’orígens i elaboracions dispars en resulta una de les menges més dolces i escollides per tancar un àpat. A algú no li agradarà, és clar, o potser, fins i tot la tindrà prohibida per raons de salut, però no es pot negar la dolça harmonia d’aquesta combinació d’origen medieval.
En un no-res hem viatjat del segle II aC al present, passant per l’edat mitjana i per la nadala tradicional. Quanta vida i festa, entremig! I quanta lluita i sofriment, també. I oblit, ja sigui per ignorància, desconeixement o voluntat. De tot plegat, aquestes festes en van plenes: de vida, de festa, de lluita, de sofriment i d’oblit.
Jugant amb les fitxetes del timeline, la meva neta, els meus nets i jo hem après de memòria que l’aparició de les abelles es remunta més enllà de 100 milions d’anys. I que des de fa uns 150 anys volten per les terres de la Mediterrània. Recordo que el professor Ramon Maria Nogués, escolapi, biòleg i, ara, catedràtic emèrit d’Antropologia biològica a l’UAB, quan jo cursava per allà, ell, a més a més de fer diverses classes, estava fent un llarg estudi pràctic i a fons sobre la labor i la sociabilitat d’aquests insectes heminòpters que han sobreviscut els dinosaures i fins avui.
Jesús Ben Sira, un savi possiblement de Jerusalem, és l’autor del llibre Siràcida, que esmento en la frase del començament. Aquest llibre no és, de ben tros, tan antic com les abelles, però porta uns 22 segles a sobre. Conté reflexions sobre la vida i el transcendent mitjançant sentències elogioses o crítiques, davant les actituds i les conductes humanes que cerquen la saviesa o la menystenen. No forma part de cap currículum perquè, avui, passen per altres camins que no comporten pensar el pensament, és a dir, reflexionar sobre allò que penso, ser conscient del valor positiu o negatiu d’allò que penso i que genera les meves actituds davant de la vida, davant del altres i de mi mateixa. Evidentment, no cal llegir i reflexionar sobre Siràcida, però sí que cal fer-ho i ensenyar a fer-ho, això de reflexionar sobre el pensament. El propi i el d’altri, aprenent a reconèixer i a diferenciar, a viure en harmonia amb una mateixa i amb els altres.
L’edat mitjana, període en el qual ja apareixen referències al mató (originàriament de llet de cabra), no ens queda tan lluny com el Siràcida, però encara ens en separen més de vuit segles. Tampoc no és un temps que, en general, provoqui un ardorós desig de ser conegut tot i que d’ell en puguin sortir diverses claus d’interpretació dels orígens i evolució de les arrels de pobles d’Europa com el nostre, per exemple, i de les relacions entre ells.
I les nadales? Abans de res, cal no confondre les nadales amb els vilancets o villancets, els quals originàriament tractaven temes no religiosos. Dit això, de nadales catalanes diu que se’n conserven alguns manuscrits del segle XV: traspassem, doncs, l’edat mitjana i ens n’anem cap als temps moderns. Algunes també eren usades com a cançons de bressol, per exemple El noi de la mare, de la qual n’he pres uns versos una mica més amunt. M’han dit que se’n conserva una partitura de cap al 1820 a l’arxiu de la Seu de Lleida. Les nadales les cantaven –i alguns i algunes encara les cantem– davant dels pessebres de casa, a la Missa del Gall de la nit de Nadal, a les sobretaules dels àpats d’aquests dies… També en concerts i algunes cantades per part de grups una mica espontanis, per aquestes festes, als nostres carrers.
Amb això hem arribat al present present. Ara resulta que, en alguns llocs, organismes que en diem d’administració pública en relació amb la ciutadania consideren que allò que semblava natural i valuós perquè era cultura popular pròpia ara pot esdevenir conflictiu, de manera que cal ometre’n referències i continguts com, per exemple, el mot Nadal, la seva significació i la cultura generada al seu voltant, estesa i celebrada per generacions i que explica el còmput pel qual d’aquí a pocs dies entrarem en l’any 2025. Ara, però, cantades, tallerets, mercats i altres coses col·lectives –repeteixo, en alguns llocs– són presentades amb l’ambigüitat de la qualificació d’hivern. Dic ambigüitat pel fet que aquesta estació dura tres mesos i poden fer-se en qualsevol moment, fins i tot per Carnestoltes.
Tot això no tindria gaire importància si no fos perquè, al meu entendre, en prendre aquesta opció es confon tradició amb creença. I, també al meu entendre, això té un perill que s’està estenent en diferents àmbits: perdent tradició perdem arrels; perdent arrels, perdem identitat; perdent identitat, què podem compartir, amb altres identitats?
Som Mediterrània, som Europa, som Catalunya. Venim de lluny, de cap a l’est, venim, entre d’altres coses, d’abans i de després de Siràcida, de l’edat mitjana, de l’edat moderna… Tant de bo fóssim capaços i capaces d’evolucionar i de mantenir la identitat al mateix temps, com les abelles!
Quina enveja, la mel i mató, aquesta senzilla harmonia de sabors, de colors i textures i tan diferents, cadascun tal com és, que formen un sol plat delicat i exquisit! Bon Nadal.