Quina raó tenia Martin Luther King quan deia que una mentida és com una bola de neu, que com més roda més grossa es fa!

El clergue i activista nord-americà Martin Luther King (1929-1968) S’ha dit que la mentida és consubstancial a l’ésser humà. Algú ha anat més enllà i ha afirmat que també forma part de la manera de ser o de procedir d’altres éssers vius, ja que el mimetisme o el camuflatge d’alguns insectes (els neòpters o insectes bastó de seguida ens venen al cap), d’alguns cefalòpodes (la sípia n’és un bon exemple) o d’alguns rèptils (el camaleó en seria el rei) també són formes de mentir. Deixaré de banda els animals i les seves mentides, per molt que algunes reflexions humanes hi anirien com anell al dit, com aquesta de la novaiorquesa Susan Sontag: “Mentir és la forma més simple d’autodefensa”. Em centraré en les mentides humanes, sense pretendre de ser original, perquè han tractat el tema tants i tants filòsofs, artistes, escriptors... que seria impossible. Però sí que m’agradarà dir-hi la meva almenys en dos aspectes que de tant en tant em ronden. En primer lloc, l’abundant presència de la mentida en frases fetes i refranys em fa concloure que sí que ho deu ser, de consubstancial a l’ésser humà. En català en tenim exemples a cabassats, i alguns de contradictoris i tot, com passa sovint en la cultura popular: Abans s’atrapa un mentider que un coix, Mentider i home de bé, no pot ser, Dir més mentides que una llebre no fa salts, Qui menteix, se’n penedeix, Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir, etc., etc., etc. I m’ho acaba de confirmar la presència de la mentida i de mentiders en tantes obres literàries, com pot ser la poc coneguda Història d’una mentida, de R. L. Stevenson, o la molt més recent La veritable història d’una mentida, de Ramon Erra, sense oblidar, és clar, un dels mentiders més famosos: Pinotxo. En segon lloc, i no per això menys important que el primer, més aviat tot el contrari, em preocupa com s’utilitzen i escampen les mentides, sense cap mena de rubor ni de remordiment, per les xarxes socials i per segons quins mitjans de comunicació, i com a mesura d’anar-les repetint i repetint sembla que esdevinguin veritat, sobretot per a aquells que se les volen creure, és clar. S’ha generalitzat tant aquesta forma de mentir (cada vegada més sofisticada i més lligada a interessos amagats) que el terme tradicional, amb què he titulat aquest escrit, ja no sembla vàlid. Tothom parla, ara, de fake news a tort i a dret. Quina raó tenia Martin Luther King quan deia que una mentida és com una bola de neu, que com més roda més grossa es fa! I em permetreu d’afegir-hi “i més mal fa!”. Siguem cauts i previnguts i crítics, perquè si no ho som la proliferació i l’expansió de les mentides ens faran cada vegada menys lliures i ens posaran en mans d’aquests interessos obscurs, que sembla que cada vegada tenen menys necessitat d’amagar-se, que volen imposar un pensament únic aquí i arreu.

Quina raó tenia Martin Luther King quan deia que una mentida és com una bola de neu, que com més roda més grossa es fa!

Mentides