Mentre floreixen les flors
Doncs això, que ja ensumo la primavera. “Ara la pàgina passa / i fa que el núvol es mogui / i descobreixi un avió / que pinta al cel una ratlla / i passa lent com la tarda / mentre floreixen les flors.” M’hi transporta aquesta cançó de Mishima. I el sol que feia dies que no vèiem. L’ensumo dret, de bon matí i a través d’una finestra d’hospital. Hi ha el pare. I cada matí rentem, pentinem i afaitem. Dignitat. La dignitat en un llit. En unes mans i una mirada. Ferma i incerta. Espantada i vital.
Penso sovint què és allò que ens mou. Quin és el motor per caminar cada dia. I per tancar els ulls cada nit amb la convicció que val la pena tornar-hi demà. Tornar-hi a totes o a mig gas, però en definitiva, tornar-hi. I la resposta mai és rotunda ni absoluta. Perquè l’únic que és rotund i absolut és que ens llevem per tornar a engegar.
Però hi ha motius que apunten respostes, enmig de somnis i il·lusions. Enmig de projectes compartits o en solitari. Enmig de feines que apassionen i de feines que simplement tenen sentit per afrontar la sagnia de despeses a final de mes. Motius diversos. Motius meus. Nostres. Vostres. Teus. Seus. Pot ser una trobada amb amics. O una conversa amb els fills. Pot ser un partit d’handbol. O una passejada de vespre. Pot ser un rostit que cou. O un nou vi que descobreixes. Pot ser una cançó que mai havies escoltat. O un foc encès. Pot ser un llibre per obrir, un plat de pasta o un cafè. Pot ser una olor o un viatge imaginat. O un dibuix. Pot ser un telèfon que sona amb la veu d’un amic o una foto que guaites amb l’estómac encongit. Pot ser el record congelat o un atac de riure. O, simplement, un somriure subtil. Pot ser un atac de nostàlgia. I pot ser un plor o un crit desesperat, emprenyat. Pot ser un polsim de colònia o un anhel de llibertat. Pot ser un simple got d’aigua que et refresca la gola o l’aigua calenta que, a la dutxa, forada l’esquena.
Però, per a mi, és, sens dubte, rentar, pentinar i afaitar. Aquelles petites coses que ens fan dignes: “Mentre es va fent de dia / les abelles brunzeixen / el gos remena la cua / al ritme d’un aspersor.” I mentre floreixen les flors. Ara, quan tot reneix i brota. Ara, quan el fred encara és viu però tot és més viu que mai. Ara, sento de la manera més intensa i rotunda la força d’una carícia, un petó i una abraçada després d’un esmorzar, un dinar i un sopar en una habitació d’hospital. I sento la força d’aquella mirada. Ferma i incerta. Espantada i vital. L’instant furtiu que ens permet ensumar el dia a dia amb la certesa que la felicitat existeix. I que a voltes és, simplement, la primavera.