Entre la serenor de la natura i el soroll del món

L'herba blenera ('Verbascum thapsus') / imatge: M.P.M. Mentre el sègol encara verdeja amb aquell to mig grisenc, l’ordi comença a rossejar, els canyissars, exuberants, enfilen plomalls amunt i alguns xaragalls profunds, de tant en tant, divideixen el camí de l’Escanyat, a la Serra de Ponent. Pujada amunt, venint de Granollers, al marge dret, engroguit primer per les mates de ginesta, s’alcen apuntant al cel les vares a mig florir de les bleneres –com la de la fotografia–, gairebé tan engruixides i potents com en temps de la pandèmia, quan ni la sega ni el caminant les destorbaven. Tota herba creix ufanosa, aquesta primavera, i les flors ho acoloreixen tot. El groc i el blau lilós predominen: el bolig –aquella margarida a mig fer, sense pètals–, els lletsons de tota mena, l’apagallums, la borratja, la malva, la llengua de bou... Em ve al cap una sentència que deia la mama: “La terra és la mare de les herbes i la madrastra de les plantes”, referint-se a les cultivades als jardinets i als testos amb penes i treballs. I és que la terra no ha de pensar quines plantes o quin herbei triarà per aquí o per allà: és l’ordre natural qui designa les espècies que neixen i conviuen en tal prat o en tal marge, amb notable harmonia tot i la diversitat. Veig la ciutat a la plana, enllà d’aquesta quietud i bellesa assolellada. Penso en altres ciutats, pobles, territoris. Què hi passa, mentrestant? Mentrestant, a l’Amazònia, la desforestació de milions d’hectàrees anuals per l’especulació de terres amenaça més i més la biodiversitat i les comunitats locals; a l’Afganistan, les dones no poden estudiar ni viatjar ni cantar en públic, i les que ho protesten són perseguides, torturades, desaparegudes; a Sudan del Sud, el conflicte ètnic i governamental al voltant dels recursos, especialment del petroli, genera la mort i el desplaçament de milions de persones, sense cap mena d’interès ni de cobertura per part dels focus mediàtics; als Estats Units, el govern prohibeix la inscripció d’alumnes estrangers a la Universitat de Harvard, perquè això serveixi d’avís; a les rutes migratòries de la Mediterrània continuen morint persones cercant el dret de viure... Mentrestant, Granollers ha commemorat el 87è aniversari del bombardeig de 31 de maig de 1938 amb actes, exposicions, teatre, caminades, visites, en un intent de no oblidar els efectes destructors de l’odi entre germans i sembrar en les generacions que pugen la petita llavor del coneixement i del mai més... Mentrestant, en un petit territori d’Itàlia, un nouvingut ofereix grans espais per al diàleg i l’escolta, l’únic camí que pot portar a “paus justes i duradores” per a aquesta humanitat nostra que s’està destrossant en una “tercera guerra mundial per parts”... Mentrestant, contra el sentiment d’impotència que bloqueja, hi ha la voluntat i l’esforç per canviar el cor i la mirada envers l’altre, per conèixer les seves raons i les seves realitats, en favor de la convivència familiar, veïnal, laboral; en favor de l’ordre i de l’harmonia que haurien de ser, com a la serra, d’allò més naturals. Sense defallir ni en l’esperança ni en el sentit històric del que és la ingenuïtat, és a dir, la condició de la persona lliure en contraposició amb l’esclavitud i amb segons quin tipus de noblesa.No som conscients, a vegades, del que realment significa el que diem. Això ve a tomb perquè molt sovint quan algú diu un refrany o una expressió popular s’afanya a afegir-hi un aclariment del tipus “com diria la meva àvia” o “com deien abans”. Un aclariment així no és innocent. Significa que el parlant no se sent part de la comunitat que ha creat aquella expressió, que creu que la dita no correspon al seu món ni al present; se’n desentén, com si el desprestigiés o li fes vergonya. I aquesta és una manera molt eficaç de perdre la cultura i la identitat. Cal reivindicar, a totes, l’ús de les expressions populars i col·loquials. I allò que fem, què diu de nosaltres i de la nostra relació amb la llengua, la cultura i el ser qui som? Ho dic per la profusió de vídeos on es demana a vianants quina és la paraula catalana correcta en substitució d’un castellanisme. Aquestes entrevistes no només contribueixen a la falsa idea que el català és difícil i que no el sabem parlar, creen complexos i inseguretats i reforcen el concepte d’un parlant de llengua catalana subsidiari del castellà. I, pitjor encara, aquells que corregeixen la parla col·loquial genuïna i viva per imposar l’estàndard acadèmic. Ja no es pot parlar com sempre s’ha parlat?