Jutges i magistrats han d’entendre que viure plenament en català és un dret de qualsevol ciutadà a Catalunya

La granollerina Mercè Cuní va ser inscrita al Registre Civil com a “María Mercedes” el 1958. Eren altres temps, els de la dictadura de Franco, quan el català era prohibit i perseguit. Emparava aquest genocidi cultural contra el català la victòria militar del feixisme al règim democràtic de la República. Per al franquisme, la llengua catalana, com la basca o la gallega, feia nosa al seu concepte d’“unidad de destino en lo universal” d’Espanya, un Estat que havia de ser monolingüe en castellà a força de lleis emanades d’una dictadura. Amb la recuperació de la democràcia el 1978, el català va reconquerir l’estatus de llengua oficial. Sobre el paper és així, però els 40 anys de franquisme continuen tacant de ronya estructures i mentalitats del sistema judicial.

El DNI de Mercè Cuní l’anomena “María Mercedes” i ella va decidir fer els tràmits perquè tots els documents oficials s’hi referissin igual que ho fa tothom. O sigui, com a Mercè. En principi havia de ser un tràmit senzill al Registre Civil, sustentat per normes legals ben paleses, tant catalanes [el Decret 208/1998, de 30 de juliol, i l’article 19 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística] com estatals [la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil]. Vuit mesos després de demanar-ho, el magistrat titular del Registre Civil li ho ha denegat i ho ha justificat perquè Mercè seria un diminutiu de Mercedes. És tristíssim que un jutge negui a un ciutadà ser reconegut a la paperassa oficial amb la llengua que triï, en aquest cas en català. Però és que encara és més surrealista que un jutge sigui incapaç de fer servir un diccionari per trobar que Mercedes és la traducció al castellà de Mercè, no pas cap diminutiu.

La llengua catalana i el sistema judicial tenen un problema greu des del 1978 i el pas dels anys i les lleis democràtiques encara no han fet net d’allò del todo está atado y bien atado. Jutges i magistrats han d’entendre que viure plenament en català és un dret de qualsevol ciutadà a Catalunya i que ha de ser el seu deure defensar-ho. Altra cosa, com el cas de Mercè, només es pot considerar com una imposició intolerable.