Pau Vidal | 09:00
Opinió

Avui em posaré una mica més filològic que de costum perquè crec que val la pena.

Meridiana

En honor d’aquests resistents que ens estan donant una lliçó diària des de fa quatre mesos (incloent unes quantes setmanes molt fredes), avui em posaré una mica més filològic que de costum perquè crec que val la pena. Només un paràgraf.

Meridià és un d’aquells mots amb l’ètim tan amagat que cal aplicar-hi molt la lupa per detectar-lo. Es tracta concretament de l’adjectiu mig, segons aquesta seqüència tan bonica, tota en llatí: meridianus era un adjectiu derivat de meridies, ‘migdia, sud’, que s’havia format per dissimilació de medidies, al seu torn aglutinació de medius dies, és a dir, ‘mig dia’ (observeu, de passada, que el nostre migdia prové exactament del mateix origen).

Migdia, doncs, és la denominació que des de molt antic es fa servir per assenyalar el sud geogràfic, per això aquelles línies imaginàries que travessen el planeta de pol a pol a fi de mesurar-ne la longitud reben aquest nom. Així, l’avinguda Meridiana de Barcelona que dona peu a aquest article està traçada damunt del més cèlebre de tots, el meridià de Greenwich, de manera que sortint en direcció Girona apuntem exactament cap al Pol Nord i entrant cap al centre tenim el morro en direcció al Pol Sud.

MERIDIÀ I MERIDIONAL

La peculiaritat d’aquesta branca familiar tan curteta és que per a nosaltres pràcticament s’acaba aquí. El meridià com a mesura de longitud terràquia i la Meridiana com a carrer i ara epicentre d’una resistència exemplar. L’adjectiu meridional, tot i que conegut i emprat amb freqüència pels mitjans, no és gaire viu en la llengua oral, a diferència per exemple de la italiana, un país on s’han viscut fenòmens migratoris paral·lels als d’Espanya al llarg de l’últim segle i on el fan servir per designar els emigrants del sud (de Sicília fins a Roma) emigrats al nord. Amb un ús manifestament despectiu –tothom té vivíssima la imatge d’aquells cartellets que a la postguerra era freqüent de veure a les cases de poblacions com Milà o Torí: “Non si affitta a meridionali” (‘No lloguem a meridionals’)–, cosa aquí certament impensable. Tot i que d’elements de conflicte sorgits d’una operació de desplaçament tan brutal tampoc en falten.

Tot al contrari: els nostres meridionals de cada vespre, aquesta gent de tota edat i condició però generalment de vida humil i allunyada  del focus –ho sé prou bé perquè hi he estat–, bé es mereixerien que la família augmentés amb una entrada al diccionari: meridianista: ‘partidari de mantenir la lluita contra la repressió en un moviment popular que travessi el país de sud a nord’. Vull deixar meridianament clar el meu reconeixement a tots.