Creia que les vacunes ens protegirien de tot. Creia moltes coses, però també he après que creure-ho i tenir-ho són coses ben diferents.

És dimarts 21 de desembre al matí. És la setmana de Nadal i encara no sé on em menjaré l’escudella. Tampoc no sé si el 26 a la tarda quedarà algun teatre amb els Pastorets programats o si algun dels plans per a aquests dies de vacances es podrà fer i reconec que no em passa gaire res.
Us veig a tots molt indignats. I als que no us veig indignats us veig espantats. I qualsevol opció em sembla bé, eh? Però jo no estic ni una cosa ni l’altra. Jo estic en una mena de pausa tàctica. Toca refer els aforaments als teatres? Ho faig. Toca moure obres de data per actors contagiats? Ho faig. Toca cancel·lar plans perquè algun nen està confinat? Ho faig. I ho reconec, ja no ho faig amb aquella ràbia incendiària del principi o amb aquella tristesa tremenda dels primers mesos… no… ho faig perquè s’ha de fer i projecto la mirada endavant, molt, molt endavant, ho reconec, a quan potser torni a fer calor i tot plegat hagi agafat de nou una altra pàtina de calma. I ho faig no perquè hagi fet un curset exprés de temprança sinó perquè he de sobreviure com sigui i el malestar, la ràbia, la indignació, no em deixen respirar.
D’això sí que n’estic cansadíssima. Estic avorridíssima de baralles absurdes, de crits a Twitter, d’indignats de xarxes socials. De queixes, de queixes, de queixes. I repeteixo: que tots fem el que podem amb la frustració que sentim i si la sortida és vomitar a Twitter, dir que no seguireu les noves restriccions o demanar que us tornin els diners d’unes entrades, doncs endavant, però a mi m’ha agafat la vena silenciosa, mira. La d’anar fent amb poc i no deixar de fer plans. Que els plans s’han de canviar? Els canviem. Que ens hem d’esperar pel demorat i posposat viatge a Londres? Ens esperem.
Que ja ho sabem, si alguna cosa bona en podem treure de tot plegat, que això passa, que tot passa, que tornen els plans, els aforaments complets, les reunions, les extraescolars i la vida com ens agrada dir-ne. Tot torna. Això ja ho sabem. Que és cert que crèiem que no tornaríem enrere? Sí. És cert. Jo ho creia. Creia que ja només faltava treure’ns de sobre la mascareta i que no trigaríem. Creia que les vacunes ens protegirien de tot. Creia moltes coses, però també he après que creure-ho i tenir-ho són coses ben diferents.
Ens toca fer una passa enrere aquest Nadal. Ens toca seure tranquils i esperar. Jo miraré que sigui a prop dels meus, a prop d’un foc, a prop de llibres, a prop de somnis. I miraré d’agafar energia per poder tornar-me a enfadar i a indignar.
No sé encara on dinaré el dia de Nadal ni si anirem a veure els Pastorets per Sant Esteve, però si que sé que us desitjo, de tot cor, menys emprenyades i més alegria. Avui que és dimarts, el dia de Nadal i tot l’any que és a punt de començar. Més alegria, de veritat.