Més sacrificis que esgoten la paciència de la gent
Deu dies més de sacrificis per contenir la pandèmia de la Covid-19. Deu dies més en què drets com el de la lliure circulació o el de dedicar-se a segons quins negocis estan encotillats per horaris de confinament, per percentatges d’ocupació de gent en un local o pels límits del municipi els caps de setmana. Deu dies més de restriccions arreu del país, que a Granollers, Canovelles o les Franqueses, amb mesures especials contra els contagis dictades per la Generalitat des de finals d’agost, ja són 12 setmanes, tres llarguíssims mesos. La pandèmia no es fa enrere de debò i, quan ho sembla –aquesta setmana el nombre d’ingressos als hospitals de Granollers, Mollet i Sant Celoni han disminuït–, deixa al seu pas una petja de suplici: 22 persones han perdut la vida pel coronavirus els darrers set dies als centres hospitalaris vallesans.
La Covid-19 s’escampa i espargeix dubte i ànsia a tort i a dret. Es dubta dels experts sanitaris: unes vegades per massa porucs i altres vegades per poc previsors. Es dubta de les autoritats: unes vegades per massa optimistes i altres vegades per poc contundents. Es dubta de la gent que ens envolta: unes vegades perquè no tenen prou zel amb la distància de metre i mig i altres vegades perquè són primmirats en excés amb les recomanacions de seguretat. I mentrestant la paciència va perdent pistonada, la Covid-19 va esgotant el suc de la bona fe, continua pouant de la flegma dels justos i assenyats. No dona treva. Però la resignació té un límit i la tensió a la corda comença a ser insuportable. No cal ser un expert sociòleg per adonar-se que la tibantor al carrer puja de temperatura i que ja no es pot considerar una febrícula. Ho saben molt bé els propietaris i treballadors del món de l’hostaleria, ho saben molt bé els seus proveïdors o els autònoms, ho saben molt bé els serveis socials dels municipis i la Generalitat, fa dies que hi insisteixen les entitats del Tercer Sector.
La magnitud del daltabaix està sent tan enorme que ha arribat l’hora de demanar un gran pacte de país en què tota la ciutadania se senti representada i on totes les veus consensuïn un full de ruta per als propers anys en l’àmbit sanitari, social i econòmic. I ho han de fer des dels epidemiòlegs als malalts, des de les patronals als sindicats, des de les administracions als col·lectius ciutadans… No es pot anar matant a pessics la població, les urgències d’ara mateix no poden ser excusa per descuidar el demà passat. Ja fa massa mesos que dura aquesta catàstrofe. No es pot confiar-ho tot a la paciència de la gent.