Pepe Vilà, exjugador i exentrenador del BM Granollers i el FC Barcelona

Dilluns 28 de novembre. La notícia va saltant com una espurna per les xarxes socials: mor a 95 anys l’exjugador i exentrenador del Balonmano Granollers i del FC Barcelona Josep Vilà i Purtí (Granollers, 1927). La premsa esportiva i els clubs on va jugar i que va entrenar coincideixen a l’hora de destacar les seves virtuts. Alguns dels elogis: “històric jugador i entrenador”, “referència clau en el creixement i evolució de l’handbol català i espanyol”, “peça fonamental del BM Granollers”, “persona entranyable i molt estimada”... El BM Granollers lamentava la seva mort i destacava el seu pas com a jugador i entrenador del primer equip masculí 15 anys consecutius. Amb ell com a míster (del 1955 al 1970), el Granollers va viure moments gloriosos, va guanyar sis lligues seguides –les primeres del club, segons recordava el periodista Pol Purgimon a EL 9 NOU el 2 de desembre– i una Copa d’Espanya. Per la seva banda, el Barça d’handbol reivindicava el seu llegat (del 1970 al 1979), així com els títols de Copa de les temporades 1971/1972 i 1972/1973, i la Lliga del 1972/1973. La vida esportiva d’en Vilà n’era plena d’anècdotes, moltes de les quals ben recordades per antics jugadors com Alejandro Viaña o Miquel Prat. Sempre exigent, esperonava els jugadors abans de sortir a la pista amb el ja més que cèlebre crit de: “Pit i collons! Vilà també va coprotagonitzar l’11 d’abril de 1958, una data gairebé icònica del club. El BM Granollers havia d’enfrontar-se al Reial Madrid en un partit de quarts de final del Campionat d’Espanya. Amb la pista descoberta del carrer Tetuan tota molla i amb el Reial Madrid allotjat a Barcelona, tot apuntava a un terreny de joc impracticable hores abans del partit. I no, és clar que no. La pista va estar a punt gràcies a l’escombrada de l’afició granollerina, com bé va relatar l’Eloi Vila a la contraportada d’EL 9 NOU del 2 de desembre. Arribada l’hora del partit, el Reial Madrid no s’hi va presentar i el matx el va guanyar el BM Granollers. La imatge de les escombres i els draps a la pista, de la gent assecant el terra, es troba ben gravada encara a l’ADN del club d’handbol. En reconeixement a la seva trajectòria, Vilà va rebre al llarg dels anys l’ensenya d’or de la Federació de Barcelona, ?les medalles al mèrit esportiu de la Federació Espanyola i del Consell Superior d’Esports i la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1987). En tots els casos, entitats i institucions que li van atorgar els guardons ho van fer pels valors esportius i humans que transmetia tant als jugadors com als entrenadors, com li agradava recordar especialment. Tot repassant algunes entrevistes que li vaig fer –la primera el 1995, quan tot just s’acabava de retirar del tot, i la segona el 2000, amb motiu de l’homenatge que li va retre la gent de l’handbol– comprovo que tot això hi és ben present. Veí del carrer Barcelona, últimament l’havia vist passejant acompanyat sempre d’Àlex Viaña, que li feia d’entrenador personal i escuder. Amable i atent, en Pepe recordava orgullós el seu passat esportiu. De les converses amb ell, recordo sobretot la seva resposta a la pregunta de com va viure el moment en què va acceptar entrenar el FC Barcelona, l’etern rival del BM Granollers: “Esportivament, la decisió era totalment comprensible. Sempre he considerat que vaig obrar amb responsabilitat. I sé que hi va haver gent que no ho va entendre, però... això forma part del joc i ho hem d’acceptar.” Lligat familiarment a Granollers, els seus pares, Salvador i Maria, van regentar l’establiment de queviures La Tendeta, al carrer Corró número 38. A 11 anys, el 31 de maig de 1938, va rebre a sobre l’impacte de les runes que van provocar les bombes feixistes que van caure al centre de la ciutat, i més concretament al Col·legi Pereanton, on estudiava. A 14 anys va començar a fer de forner a Can Jaume Jané. Més tard va entrar a treballar a l’empresa Muelles Crom, del seu amic Lluís Callejón. Durant aquesta etapa, en Pepe va compaginar la feina a la companyia granollerina amb la d’entrenador, unes facilitats que agraïa de tot cor al seu empresari. En Pepe va començar a jugar al segon equip del BM Granollers la temporada 1948/1949 i al cap de poc, la temporada 1952/1953, va fer el salt al primer equip. Tot un expert de l’handbol granollerí, posava sempre com a models de president i de jugador l’Emili Botey i en Josep Fontdevila respectivament. En Pepe estava casat amb Rosa Ballada i Solà.

Pepe Vilà, exjugador i exentrenador del BM Granollers i el FC Barcelona

Mestre d’entrenadors