Mestres de la República volien que l'escola obrís les seves portes a la vida

Aquests dies s’ha projectat als cinemes Edison de Granollers i Esbarjo de Cardedeu aquesta pel·lícula imprescindible que ens porta al present una de les barbaritats més grans de la Guerra Civil espanyola, l’afusellament de mestres i de l’escola. Fa anys a Mataró vaig compartir una taula rodona amb en Sergi Bernal, el fotògraf que seguint el rastre de l’exhumació de les tombes franquistes va descobrir aquesta història. Jo presentava el documental Els mestres catalans, de la guerra a l’exili i ell explicava les troballes que havia fet i que apuntaven al cas de l’assassinat d’un mestre a Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’Antoni Benaiges. La història em va interessar des del primer moment. Una història que malauradament es va repetir a molts llocs de l’Estat espanyol i que també ens la feia present l’esplèndida pel·lícula La llengua de les papallones.

Una vegada vista la pel·lícula surt aquesta pregunta: què feia por al feixisme i a l’extrema dreta que quan arribaven als pobles el primer que buscaven eren aquests mestres per afusellar-los? Sens dubte, es tractava tant del model d’escola com del compromís d’aquests docents amb la causa republicana. Aquests mestres el que pretenien era que l’escola obrís les seves portes a la vida, que allò que definia els nens i nenes, els seus sentiments i emocions, els seus coneixements i aspiracions, els seus somnis entressin a l’aula, igual que els valors republicans com ara la llibertat, la igualtat –també entre sexes–, la fraternitat, la justícia, la col·laboració mútua o la formació per arribar a ser un bon ciutadà compromès. I ho feien a partir que nens i nenes expliquessin les seves pròpies històries que, gràcies a la impremta instal·lada a l’aula, publicaven i compartien amb altres escoles també. Molts infants van aprendre a llegir i a escriure tot descrivint la seva quotidianitat i van adquirir molts coneixements a partir del que escrivien i rebien d’altres nens i nenes. Avui en dia, la lectura d’aquests textos és una autèntica delícia tant per la gran quantitat d’informació que aporten sobre la societat d’aquells moments com de la manera que els infants la veien i la vivien.

Aquests mestres republicans van arribar a crear una xarxa d’intercanvi i de coneixements entre ells i entre els alumnes arreu de l’Estat espanyol fins al punt que es van arribar dir mestres cooperativistes. Aquesta pedagogia estava força estesa per Catalunya i l’Antoni Benaiges, que era de Mont-roig del Camp, al Baix Camp, va anar a parar a un petit poblet de la província de Burgos, a Bañuelos de Bureva, on amb moltes dificultats inicials, sobretot per les reticències i entrebancs de les forces conservadores del poble, com ara el capellà, i perquè alguns pares no entenien que els seus fills anessin a l’escola a formar-se, anar reconvertint l’escola. Un dia va sortir la conversa entre els nens i nenes sobre el mar, un mar que mai no havien vist i que cadascú se’l figurava a la seva manera: “El mar será muy hondo. Será de hondo como dos veces la veleta de la torre. Y tendrá dos metros de largura” (Baldomero Sáez). “El mar es muy grande y para pasar a otro pueblo hay que pasar en barco y me imagino que a veces se estará más de una hora” ( José Cuesta). “El mar será muy grande y muy hondo. La gente se echará a nadar. En el mar pescarán la merluza y el bacalao, toda clase de pescados. Habrá mucha arena. El maestro nos ha dicho que nos va a llevar a verlo y que nos echaremos a nadar.” (Emerenciana Palacios).

Sovint a la literatura i al cinema arribar al mar o veure el mar han estat símbols d’alliberament, d’esperança, d’acabar un camí per emprendre un altre, de somni per realitzar. Recordem l’esplèndida escena final de la pel·lícula Els quatre-cents cops, de François Truffaut, quan Antoine Doinel, el nen poc estimat, s’escapa del reformatori per arribar al mar.

A l’acabar el curs, l’Antoni Benaiges va a Mont-roig del Camp a preparar l’estada dels seus alumnes i torna a Bañuelos amb tot a punt. Era finals de juliol del 1936 i al poble l’esperava un escamot de falangistes que, d’acord amb la carcundia reaccionària del poble, el va detenir i va obligar els alumnes a portar els quaderns que havien fet amb la seva impremta a l’aula i a cremar-los a la plaça amb tot el poble reunit, una de les imatges més impactants de la pel·lícula. El mestre, torturat i exhibit en aquest escarni públic, el condueixen als afores del poble per afusellar-lo. La seves restes són a una fossa comuna de La Pedraza, als Montes de Oca.

Mentre a Espanya l’escola era afusellada, a Catalunya i com que el front de guerra arriba més tard, els mestres poden portar a terme una tasca semblant tant amb els nens i nenes d’aquí com amb els que venien refugiats d’altres llocs de l’Estat. Amb la invasió de Catalunya a partir del 1938, però, molts d’ells van haver d’exiliar-se, com és el cas del granollerí Jaume Vivé; d’altres serien depurats o empresonats durant el franquisme.

La història de l’escola afusellada o exiliada no és gens nova al nostre país. Recordem l’afusellament d’en Francesc Ferrer i Guàrdia o l’empresonament del Lluís Castellà, mestre granollerí i seguidor d’en Ferrer. En un moment d’avanç del feixisme lligat a l’extrema dreta, hem de publicitar arreu el que aquesta gent és capaç de fer, matar persones i somnis, i estar ben a l’aguait.