Cadascú hauria de procurar posar el seu granet de sorra per frenar el que ara sembla una desertització imparable

A Catalunya es viu la sequera més greu des que hi ha registres. S’acumulen 36 mesos sense pluja sostinguda i les previsions apunten que tampoc no hi haurà episodis importants les setmanes que venen. Això fa preveure una escalada en la situació crítica que ja viu el país. Els embassaments estan en mínims històrics: Sau, al 16,8%, i Susqueda, al 18%. L’escassetat de pluges s’ha traduït en la manca de 300hm³ d’aigua a les capçaleres de les conques internes del país. Això equivaldria a dues vegades la capacitat total de Sau. La situació, per tant, és greu. Molt greu.

El govern de la Generalitat està estudiant declarar l’estat d’emergència als municipis que depenen d’aquests embassaments, i s’avancen així als pitjors escenaris d’escassetat. No s’esperarà que els pantans arribin al 16% de la seva capacitat, tal com estava inicialment previst. Les mesures que ha pres la Generalitat fins ara, com l’augment de l’aigua dessalinitzada, han permès produir més de 260hm³ d’aigua nova. Els pantans, gràcies a això, s’han buidat més lentament. Ara, però, caldrà prendre decisions més dràstiques de les que s’han pres fins ara. Afectaran tots els nivells i tots els sectors. Segurament seran impopulars, però necessàries per optimitzar els recursos disponibles a hores d’ara. Paral·lelament, caldrà que els municipis recuperin pous i es construeixin plantes de tractament per regenerar l’aigua.

L’impacte d’aquesta greu sequera, conseqüència d’un canvi climàtic que, lamentablement, encara hi ha qui vol discutir, es pot veure observant el paisatge. La mortaldat d’arbres és imparable. El Bages, el Moianès i Osona ocupen el podi d’arbres morts per culpa de la sequera, però és que al Vallès Oriental, els boscos del Montseny o el Montnegre i el Corredor també pateixen de valent. Les taques de color marró de les capçades són ben visibles. Les grans solucions per apaivagar l’emergència climàtica no estan a les mans de l’home del carrer, però cadascun dels ciutadans hauria de procurar posar el seu granet de sorra per frenar el que ara sembla una desertització imparable.