‘People will talk’
Aquest títol sobre aquestes ratlles pot semblar una mica friqui, però tant se val, m’ha fet gràcia posar-lo perquè no desvela ben bé el contingut del que voldria comentar i, a la vegada, pot cridar l’atenció: “Què vol dir, aquesta, ara?” Deixem-ho aquí, entrem en tema i potser tot quedarà lligat.
“Hi ha metges que tracten malalties i hi ha metges que tracten persones malaltes”, diu el doctor Noa Praetorius (Cary Grant) a l’estudiant i pacient a la vegada Deborah Higgins (Jeanne Crain), a la pel·lícula People Will Talk (1951) de Joseph L. Mankiewicz, la qual va ser traduïda com a Murmullos en la ciudad. Després de sentir la frase, vaig aturar el vídeo, vaig prendre el quadern de notes disperses, la vaig anotar i vaig recular el film uns segons per tal de tornar a escoltar allò que tantes vegades he pensat i he compartit quan et trobes en el circuit mèdic, quan la teva persona, tota la teva persona i no només una part del cos, travessa i s’entortolliga en el món de les microespecialitzacions que impera en l’àmbit sanitari. És un bé, sens dubte, que una persona professional de la medicina dediqui el seu aprenentatge i el seu coneixement a una investigació concreta. És un bé, sens dubte, que l’especialista de la vesícula no hagi de tractar, també, un trencament de fèmur. El que destrueix aquest bé és quan l’especialització desfigura la comprensió humanitzadora que ha de tenir la medicina, la cura. Vull dir quan qualsevol professional d’aquest sector s’oblida que qui té al davant és una persona adolorida, dubtosa, incapaç, a vegades, de poder explicar el que el seu cos experimenta, desconeixedora de bona part del vocabulari amb què se li parla, temorosa d’allò que pugui haver ocupat el seu cos, un cos que, com el de la mateixa persona professional i especialitzada de qui espera comprensió i atenció, sovint està involucrat en més d’un conflicte físic, emocional o psicològic… És llavors quan la necessitat de cura s’estavella contra un pam quadrat de carn o d’os o de múscul. “Hi ha metges que tracten persones malaltes” i, potser sense poder arribar a resoldre un deteriorament físic, curen l’ànima amb la manera de relacionar-se, comprenent-la i ajudant a enfortir-la per afrontar allò que cal tractar.
No cal que siguin metges de pel·lícula, ni atractius com ho era Cary Grant, només cal que siguin metges o metgesses que estimin la seva feina i tinguin consciència que aquesta feina la duen a terme no en una sala de dissecció, sinó en una persona humana concreta, desintegrable, indivisible. Gràcies a Déu, n’hi ha i reconforta trobar-te’n. Però no hauria de dependre de trobar-ne o no. El tracte humà hauria de ser la primera i més qualificada assignatura al llarg de tota la carrera. D’aquesta carrera i de tota altra que tingui relació amb persones. Com l’ofici de mestra, per exemple. I el de tothom qui està rere una taula o un taulell on arriba algú desorientat o necessitat, amb tot un farcell de conflictes interiors que no es veuen, però que no costa tant d’entendre que hi són perquè, al capdavall, els humans no som tan diferents els uns dels altres.
Potser sí, que, ben mirat, recuperant pel·lícules i recreant-me en frases i imatges una i altra vegada, resulti que, en el fons, els entesos podrien definir-me com a bastant friqui. En tot cas, amb molt de gust.