Les dones que denuncien les violències masclistes han assenyalat a les que venen darrera una via d'escapament

Sovint es qüestiona la dona per no dir "no" Amb cada nou #Metoo, aquella sensació d’incomoditat, de fúria i d’agraïment. Cada dona que s’atreveix a fer públic el seu testimoni com a víctima d’assetjament laboral, agressió sexual, abús de poder o qualsevol tipus d’envestida pel fet de ser dona, no només hauria de trobar el camí –legal, social, econòmic, emocional– per reparar el dany sinó que, a més, està brindant a la societat la possibilitat de repensar-se i redissenyar el món que volem. Sap greu perquè aquest gest generós sempre és a costa de més patiment, sigui perquè han de passar processos legals o judicis mediàtics, en què de vegades són revictimitzades i fins i tot assetjades. Ho facin per convicció o perquè no s’imaginaven on es posaven, és un gest transformador. És evident que no tots els casos són iguals ni són comparables, però sí que responen al mateix marc, que és una societat profundament patriarcal. Gràcies a aquests testimonis s’està fent pública la radiografia de totes les formes de violències masclistes, que en molts casos s’havien normalitzat. Són aquestes dones les que estan empenyent la societat cap a un lloc més just, suscitant pel camí un debat encès i controvertit. Per això els casos més interessants i necessaris són els que transiten per les situacions d’entrada menys òbvies, les que susciten més preguntes i incomoditats. Si davant d’una violació ja hi ha qui qüestiona la víctima, què no ha de passar si ell diu que només va ser un petó. Són aquests petons (assetjament, maltractament, rumors, arrambades… de vegades revestit d’humor, de vegades d’humiliació) els que aguanten tantes dones, cada dia, a tants llocs. I si se’n queixen són amargades i si ho consenteixen són còmplices i si ho callen són trepes. Un dels arguments més conflictius va sobre el “no”. Sovint es qüestiona la dona per no dir “no”. Sense anar més lluny, ho van fer els jutges del cas de La Manada. I justament el que aprenem dels testimonis de violència masclista és que no és tan fàcil com sembla dir “no”. Si ens costa esquivar els comercials d’Unicef que ens aturen pel carrer! Com pots tenir clara una resposta automàtica davant d’una situació inèdita, imprevista i de caire sexual o humiliant? Sovint es jutja la dona com si aquest “no” fos una decisió lliure, voluntària i personal que no estigués marcada pel context patriarcal (l’educació, la necessitat d’agradar, de demostrar, de no incomodar), per la sorpresa, per la por, directament per la biologia (el bloqueig i la dissociació és una resposta orgànica), per la soledat, per la necessitat, fins i tot per la seducció. Les dones que denuncien les violències masclistes han triat el camí més difícil, han destapat com opera el masclisme, hi han penjat el cartell vermell d’alerta i han assenyalat a les que venen al darrere una via d’escapament. Gràcies.

Les dones que denuncien les violències masclistes han assenyalat a les que venen darrera una via d'escapament

Poder dir “no”