La dona continua amb la cura dels infants i assumeix tota sola la responsabilitat de la seva educació

Aquest setembre he fet un experiment. Com cada inici de curs, les tutores vam rebre l’encàrrec de trucar a les famílies de les nostres alumnes per presentar-nos-hi i donar-los la benvinguda al centre. Secretaria ens va facilitar un document amb el llistat de números de cada família, que detallava, al costat de cada un, si corresponia al telèfon de la mare o del pare. Per inèrcia, quan truco una família, escullo el primer número del llistat, que acostuma a ser el de la mare. Però aquest cop vaig fer una prova: vaig decidir fer la primera trucada al telèfon de cada pare.

“Estic reunit”, em va dir el primer pare, excusant-se per no poder parlar. “Soc enmig d’una reunió, podries trucar a la meva dona?”, em va demanar el segon. “Perdona, ara no puc parlar”, em va tallar en sec el tercer, que, casualment –perquè devia ser dia de reunions– també estava en una reunió. Vaig trucar a 11 pares i només vaig aconseguir parlar amb dos d’ells. La resta, si no estaven reunits, em van deixar anar un comentari que jo pensava que estava passat de moda: “Aquestes coses les porta la meva dona, millor truca-li i parla amb ella.” Com si aquestes coses fossin tasques de la llar que es reparteixen i mentre un posa el rentaplats, l’altra el recull. Com si aquestes coses fossin només responsabilitat de la mare i el pare se’n pogués desentendre a canvi de fer la compra o cuinar el sopar. Com si aquestes coses que porten el seu cognom no fossin prioritat davant d’una reunió. Irònicament, cap de les mares que vaig trucar –insisteixo: cap– no em va demanar que truqués al pare al·legant que estaven reunides. Al contrari, quan vaig trucar alguna mare que estava treballant, només es van limitar a dir: “Estic a la feina, però no pateixis, que puc parlar.”

Amb els resultats del meu experiment sobre la taula, arribo a les següents conclusions: els discursos polítics i les seves enquestes del CIS no deixen de repetir-nos que a poc a poc avancem cap a la igualtat de gènere. Es posen medalletes i pins per haver aconseguit que la dona entri en el mercat laboral i gaudeixi d’independència econòmica. Però què diria Betty Friedan si sabés que la dona, després d’entrar al mercat laboral, ha continuat amb la cura dels infants i assumeix tota sola la responsabilitat de la seva educació? I no em digueu que sou pares i cuideu de les vostres filles o dels vostres fills. Perquè això no va dels pocs que us en cuideu, va dels molts que continuen reunits.