Migranya
Tinc migranya. A la part dreta del cervell. Diuen que és la que està vinculada a l’art, a la creativitat, a la imaginació, a la intuïció i a la creació. Aquesta. Ben adolorida i embotida, adormida, tapada, ocupada en sentir dolor. Deu ser per la campanya electoral, penso, que només desitjo que s’acabi i per tantes notícies afilerades que em semblen malsons. I també una mica per les eleccions del Barça que també m’atabalen en gran manera. Tants diners per Messi i ja m’entra mal de cap. Pablo Hasél a la presó i la part creativa del cervell se’m mor de pena. Tanta guerra bruta entre Junts i ERC per un grapat de vots que després s’hauran de sumar sí o sí, si es vol un govern independentista, i, mira, migranya.
Amb els temps que corren, tan cansats com estem tots: no hauria la realitat –o almenys els que la creen– de ser més amable amb la gent normal?
No hauria estat més elegant que l’Aragonès i la Borràs, sincers, ens diguessin: “Mireu, amics i amigues: això va de veure qui té una mica més de poder que l’altre, d’acord. Però ni tornarà en Puigdemont ni farem res unilateral que ja sabem què passa. Ni tenim assegurat cap indult ni deixarem de donar suport al govern espanyol amb segons què i, ens agradi o no, hem d’acabar anant allà mateix, tots dos, per fer alguna cosa.” A mi, si més no, m’hauria estalviat uns quants mals de cap. Trobo a faltar sinceritat a les campanyes polítiques. Sinceritat i enteresa.
Del PSC no en vull parlar. Fa temps que la comunicació amb el meu hemisferi esquerre els va quedar tallada. I amb el dret, també. Els altres els escolto i, quan truquen, comunico, o deuen tenir el meu número mal apuntat.
No vull campanyes electorals, no vull haver de votar el mal menor, no vull aquesta desafecció pel sistema polític, per la gestió del país. I, al mateix temps, sé que he d’anar a votar sense ni dubtar-ho. Que tinc aquesta responsabilitat com a mare, com a dona, com a ciutadana. Que depèn de mi i de tots aturar l’extrema dreta. Que a vegades me n’aniria a viure al mig del bosc, amb una tanca de bruc altíssima i sense internet, sí; que sé que no puc ni he de fer-ho, també.
Fa temps que no miro el Barça i que l’actualitat, tan desfigurada, em té sense esma per a gaire res.
I penso en el Pablo Hasél i taral·lejo la tornada de la seva cançó: “Los Borbones son unos ladrones”, i torna, forta, la migranya.