Estic fartíssima de l’abús de poder en totes les seves vessants i que les víctimes, a més, s’hagin de justificar

No conec cap dona que no hagi passat per una situació d’abús, d’intensitat variable, evidentment / i·lustració: Shigeo-Fukuda (1932-2009) / Keio Department Store He de reconèixer que les xarxes socials em saturen bastant últimament i hi he perdut l’activisme, la presència, la lectura. Potser per això m’assabento del tema Ana Polo quan m’ho explica una amiga, de viva veu. Li sorprèn que no ho hagi vist, i a mi també. Entro a Twitter i entenc la magnitud de la tragèdia. La denúncia pública de la situació viscuda per l’Ana Polo ha estat l’espurna que ha encès un foc d’experiències compartides per tantíssimes dones en l’entorn periodístic. Un altre entorn que resulta no ser segur, si ets dona. No sé si en queda algun. Ho dubto. Abús sexual, de poder, violacions, por, amagar la vergonya, anys de silenci i, ara, un tsunami. No em sorprèn. Fa molt anys vaig treballar a TV3 en un programa de documentals. El poder sempre ha estat en mans dels mateixos. Les víctimes sempre són les mateixes. I encara que no sorprengui, dol i emprenya. Profundament. Decideixo, doncs, que l’article de La Rebel de la propera setmana –aquest– serà de suport a l’Ana Polo. A l’Ana Polo i a totes les Ana Polo. No li cal el meu suport, ja ho sé. Però el té. Perquè estic fartíssima de l’abús de poder en totes les seves vessants i que les víctimes, a més, s’hagin de justificar. I quan em poso a escriure l’article la mateixa amiga m’envia per whats el vídeo de l’interrogatori –perquè no se’n pot dir declaració– que ha patit Elisa Mouliaá, la dona que ha denunciat Íñigo Errejón. Aquí teniu el vídeo en què el magistrat Adolfo Carretero li fa preguntes que sembla que siguin de fa dècades; com si el moviment feminista no hagués servit de res els últims 40 anys. Preguntes on ella s’ha de justificar, on ella és la culpable de la situació, on ella no va fer prou per evitar l’abús. I després hi ha persones, habitants de la caverna i les urbanitzacions del voltant, que es preguntaran per què les dones no denuncien quan pateixen un abús. Que mirin el vídeo. Potser entendran que una dona que ha patit un abús no tingui ganes de passar per aquesta situació de merda cada cop que un jutge cavernícola decideixi que la víctima real és el pobre home acusat. O sense anar gaire lluny, llegiu en aquest diari –si no ho heu fet encara– l’esfereïdor article de la Maria Forns, de Marata. Us hauria de caure la cara de vergonya a tots els homes. Sí, a tots. Perquè escolteu: no conec cap dona que no hagi passat per una situació d’abús –d’intensitat variable, evidentment– i, en canvi, no conec cap home que hagi abusat. I no pot ser. Esteu mentint. Hi ha 400.000 abusos l’any a Espanya denunciats i es calcula que només 1 de cada 8 abusos es denuncia. Això vol dir que en realitat, a Espanya, en un any hi ha més de tres milions d’abusos contra les dones. I que, per tant, hi ha tres milions d’abusadors. No, és evident: no hi ha espais segurs. Ni un.

Estic fartíssima de l’abús de poder en totes les seves vessants i que les víctimes, a més, s’hagin de justificar

Tres milions d’abusadors