Uns 65.000 milions de dòlars
Posem que les vendes artístiques mundials de l’any 2023 –no l’activitat– van ser uns 65.000 milions de dòlars. D’aquests, la meitat poden ser art contemporani, uns 32.500 milions. El 40% va als EUA, el 20% al Regne Unit, un 20% a la Xina i el 20% que falta és per a la resta del món. Espanya no arriba a l’1%. I Catalunya? No ho sé, potser un 10% d’Espanya? Si fos així, serien uns 32,5 milions de dòlars. Diners a repartir entre adquisicions públiques, institucions, museus, fundacions, entitats, galeries comercials, fires, transaccions particulars, a més del corresponents impostos, taxes i comissions.
No cal ser un expert en la matèria per deduir que la perspectiva professional econòmica en aquest sector no és pas optimista.
Aquí és coneguda la sentència del “¡café para todos!”, que s’ha aplicat quan ha convingut des de l’Estat espanyol, i que val encara per als assumptes contemporanis en el sentit que hi ha cafè igual per a tots perquè, de cafè, només n’hi ha un, que cal repartir per a tothom; i això, naturalment, és del tot irrealitzable; i genera el que Thomas Bernhard en deia “les existències artístiques aniquilades”.
Això s’escenifica a Catalunya quan un museu com el Macba (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) té catalogades 396 peces d’un mateix artista viu, 100 d’un altre i n’hi ha una munió que superen les 50 adquisicions –jo ho he hagut de mirar dues vegades!–. Artistes escollits per alguns empleats o funcionaris que han passat per la institució i han fet la seva jugada i que, en alguns casos, havent vist l’obra, han de respondre a un concepte més alimentari que no pas de vàlua artística. Val a dir que artistes catalans que tenen o han tingut significació dins l’art contemporani –per exemple, haver participat a la Biennal de Venècia– no estan representats en aquesta col·lecció.
No obstant això, existeix una pulsió interna individual que empeny a construir, a mostrar i a explicar en alguns casos el que, de forma general, en diem art. A mitjan segle passat, després de la Segona Guerra Mundial, l’art contemporani va tenir un protagonisme sociopolític de nivell respectable [vegeu, entre d’altres, Joseph Beuys]. L’art contemporani va ser prominent i influent en moltíssimes decisions preses per executius, governs, fundacions i grups d’influència, perquè l’art es considerava essencial i associat al progrés dels sistemes democràtics.
En el lapse de temps des de llavors fins als nostres dies, aquestes consideracions han estat esborrades, al nostre país, de l’atenció pel poder polític. L’art contemporani s’ha reduït a una qüestió de compliment de programa, infrafinançat a propòsit i que afavoreix projectes de denúncia social pseudoperiodística, qüestions d’identitat sexual, autoajuda conduïda, escapisme infantil i cursa tecnològica delirant. Activitats que podrien pertànyer a altres ministeris, conselleries o regidories, i que s’aglutinen en la coneguda fusió de Cultura & Espectacle; i últimament incorporant-hi, ja de manera al·lucinant, Esports. Per tant, un cop anul·lada la possible influència electoral, els procediments d’art contemporani han estat desplaçats institucionalment cap al que ja es defineix com la lúdica societat de l’espectacle total, tan ben descrita ja fa anys pel situacionista Guy Debord en el seu icònic llibre La societat de l’espectacle.
Paradoxalment, o com a reacció biològica en aquest entorn amnèsic, i a voltes narcotitzat per sistemes d’influència de comunicació propagandística, es continua construint art, a voltes de manera rudimentària i maldestra; un procediment –del tot incontrolable pel poder instaurat– en què es mostra i es rep art, cosa que permet que la individualitat cerebral s’alliberi de tota pressió i es mostri de forma ancestral i rebel enfront de sistemes aglutinadors de consciències grupals.
L’art no funciona com un sistema de comunicació convencional, l’art mostra, no demostra, obviant mecanismes ortodoxes de comunicació; i això pot provocar plaer i temor fora de control. I ho saben, per això l’esmorteeixen.
Coincidint amb la inauguració d’“Interferits”, l’exposició amb el meu germà a l’Espai Gralla de Granollers, aquest dimarts passat vam desitjar un bon primer d’octubre tot recordant el que va dir Jean Luc Godard, poc abans de posar fi a la seva existència, al ser preguntat com veia el futur del cinema. Va contestar que el veia com Catalunya, que té “un molt difícil existir”.