És molt difícil explicar que sent Catalunya la segona comunitat de l'EStat en renda per càpita siugi la desena en recursos rebuts per habitant

La lluita per intentar millorar el finançament de Catalunya és històrica. El teixit empresarial català fa temps que reclama canvis i noves mesures que permetin tenir un finançament més transparent i equitatiu, que millori les condicions de l’economia de Catalunya. Recentment, una vintena d’institucions de la societat civil i empresarial de Catalunya han tornat –un cop més– a demanar modificacions en el finançament autonòmic, tot posant de relleu els principals punts de millora.

Les institucions que signen el manifest denuncien que l’actual sistema de finançament autonòmic frena el progrés econòmic català i proposen corregir la situació a través d’un nou model de finançament, ja sigui un model federal o un pacte fiscal, o mitjançant una profunda reforma de l’actual.

Analitzant les xifres, queda clar que la comunitat autònoma catalana seria una de les grans beneficiades de disposar d’un nou sistema de finançament. Segons les dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al territori espanyol hi ha 3.207.580 empreses actives. De totes aquestes, la comunitat autònoma amb més empreses de l’Estat és Catalunya, que disposa de 591.734 organitzacions, per davant d’Andalusia (520.870), de la Comunitat de Madrid (503.018) i de la Comunitat Valenciana (352.990).

El potencial econòmic, juntament amb la densitat de població i la seva aportació al PIB estatal, fan de la comunitat catalana una de les principals de l’Estat. El que es reclama és que les comunitats autònomes puguin rebre un volum d’inversió proporcional al seu PIB i d’acord a les seves necessitats. Si es manté la situació actual, moltes comunitats autònomes continuaran tenint menys recursos dels necessaris, la qual cosa els impedirà créixer. I si no es creix territorialment, tampoc no es podrà créixer en conjunt. A més, l’actual model de finançament no té en compte les diferències del cost de la vida entre territoris.

Una de les demandes històriques és el respecte al principi d’ordinalitat. És a dir, que les comunitats que més aporten no perdin posicions en el rànquing de renda familiar disponible un cop aplicades les seves contribucions al sistema de solidaritat. En altres paraules, no pot ser que les comunitats autònomes que més aporten siguin les que menys reben. Acceptar el principi de solidaritat no ha d’estar renyit amb posar un topall a aquesta solidaritat, com es fa en altres països europeus.

Actualment, les competències que fan referència als temes tributaris i de finançament estan en mans de l’Estat. Tenir un sistema de finançament equitatiu, que respecti el que aporta cada comunitat autònoma i amb participació de les diferents administracions, és important per mantenir el nivell de vida de cadascun dels territoris, la prestació dels serveis bàsics, així com per garantir un creixement econòmic sostenible.

Una altra de les qüestions històriques, a més del volum d’inversions pressupostades a cada comunitat, és el grau de la seva execució. En aquest sentit, el 2022 es van executar un total de 947 milions d’euros d’inversió a casa nostra, un 28% més que el 2021. No obstant això, el pes de la inversió de l’Estat a Catalunya continua estant al voltant del 10%, molt per sota del seu pes en el PIB (19%) o en la població (16%). A més, el grau d’execució de la inversió de l’Estat a Catalunya va ser del 42,9%, mentre que la mitjana estatal regionalitzada es va situar al 73,2%.

La transparència és imprescindible en aquesta qüestió, per la qual cosa és inacceptable que s’hagin deixat de publicar les dades d’inversió territorialitzada o les balances fiscals. Si no comencem per ser transparents i posar al servei de les institucions i dels ciutadans les balances fiscals i tot allò que té a veure amb les inversions de l’Estat, serà molt complicat arribar a un acord eficient en aquest tema que requereix un ampli consens. En aquest punt es pot comentar que, recentment, el Ministeri d’Hisenda ha publicat les primeres dades brutes que, juntament amb altres xifres que s’ha compromès a anar publicant, permetran als experts i a les administracions públiques calcular les balances fiscals segons el mètode que considerin més adequat.

Des del punt de vista català és molt difícil d’entendre que en els darrers anys no s’hagi avançat gens en un tema que representa un fre al progrés econòmic i al benestar social de moltes comunitats com la nostra. És molt difícil d’explicar que sent Catalunya la segona comunitat de l’Estat en renda per càpita (excloent el País Basc i Navarra) sigui la desena en recursos rebuts per habitant. A més, si tenim en compte l’impacte del cost de la vida, Catalunya cau a la 12a posició.

Les dades demostren que la demanda està més que justificada i la bona notícia és que, per primera vegada, tot el teixit econòmic i empresarial s’ha unit per exigir la urgent i imprescindible necessitat de reformar el sistema de finançament. Aquest hauria de ser el primer pas per assolir un ampli consens polític, econòmic i social a Catalunya sobre aquest tema. És moment de concretar les prioritats de país i que ens posem a treballar tots junts per aconseguir-les. El finançament és, sens cap mena de dubte, una prioritat.