Ministres perquè sí
Un dissabte d’agost vaig sortir a voltar per les festes de Gràcia. Vaig constatar que tinc una necessitat paranormal de ser el centre d’atenció. Ser el focus de totes les mirades, les rialles de totes les bromes, les ereccions dels homes i l’admiració de les dones. La discreció no està feta per a mi. Sentencieu-me a una vida d’anonimat i us suplicaré una injecció letal. Les dues punxadiscos, denotant un gust musical brillant, van fer sonar Ay mamá, de Rigoberta Bandini. Vaig deixar caure un dels tirants, espatlla avall, fins a deixar a la vista el meu pit esquerre i “sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix”, ballava intensa l’himne que quasi ens representa a Eurovisió. Em va eclipsar una noia que va pujar a l’escenari a donar-ho tot, mostrant els seus dos pits, fent evident que ella tampoc no entén “por qué dan tanto miedo nuestras tetas”. Quina enveja em va fer. Aquesta anècdota festiva m’obliga a pensar i escriure sobre Sanna Marin, primera ministra de Finlàndia.
A hores d’ara ja sabreu a què em refereixo: s’ha filtrat un vídeo de la ministra divertint-se en una discoteca, fora del seu horari laboral. La política ha hagut de sotmetre’s a un test de drogues, ja que se l’acusa de consumir cocaïna. També ha hagut de demanar disculpes –repetides vegades– per cantar i ballar de manera exagerada i apassionada. Resumint, a Finlàndia hi ha una dona disculpant-se per prendre’s uns gintònics. Anys enrere, Rajoy va ser gravat en un casament movent-se a ritme de Mi gran noche, de Raphael. I sí, vam riure una bona estona, però no va ser acusat d’esnifar-se el bigoti de Pablo Escobar, ni se li van exigir explicacions sobre la seva conducta. Quan es tracta d’homes se separa allò personal d’allò professional. Els homes tenen dret a ocupar l’espai públic de manera natural, innata. Si es tracta de dones, no es fa el mateix exercici. Al contrari, les dones han de guanyar-se amb suor un lloc, el que sigui. Per això ens costa el doble arribar a càrrecs de poder, perquè es pressuposa que no ens pertanyen. Quan assumim posicions de lideratge se’ns mira amb lupa, es busca el moment idoni per assenyalar-nos amb el dit índex, el més opressor de tota la mà.
Les dones només hem de dedicar-nos a ser dones, i fer-ho en silenci i sense molestar. Dècada rere dècada se’ns ha deixat clar que la nostra feina és ser una esposa servicial i una mare abnegada. Criatures compassives, delicades i bondadoses. Una manera subtil de dir dòcils, obedients i submises. Aquestes característiques no són biològiques i femenines, són estereotips culturals i socialment feminitzats. Aquesta concepció del que som les dones és el que em provoca un sagnat d’oïdes cada cop que algú diu: “Haurien d’haver-hi més dones en el context polític. Tot aniria millor. Les negociacions arribarien a bon port perquè són més comprensives i menys competitives.” Hauria d’haver-hi més dones ministres perquè sí. I punt. No hi ha cap més raó. Hauríem de tenir el mateix dret que els homes a liderar i ocupar càrrecs d’importància política. Les dones en política són el segon plat, el pla B quan el pla A no funciona. Fins i tot quan els errors són emmenats per homes, la solució passa per les dones. La nostra funció no és posar cinta aïllant a tot allò que la testosterona destrueix ni passar el motxo quan tot fa aigües. El que s’haurien de revisar són els estereotips que compleixen els homes com l’agressivitat, la repressió emocional i l’abús de poder.
Sanna Marin és castigada per no exercir correctament el rol de dona, no per ser una ministra incompetent. Les finlandeses han mostrat el suport a Sanna Marin, a les xarxes socials. La iniciativa, a més de pacífica, és divertidíssima: noies i dones s’han gravat movent el cul en un pub o al menjador de casa seva. Sanna Marin seria capaç de sacarse un pecho fuera al puro estilo Delacroix a les 3 de la matinada i l’endemà dirigir un ministeri. També ha donat negatiu al control de drogues per fer callar tots els dits índex que l’han assenyalada. Per acabar, confesso desitjar arribar a ministra algun dia perquè això suposaria ser el centre d’atenció en l’àmbit estatal, i m’excito només de pensar-hi. El dia que em coroni ministra, trucaré a Sanna Marin per demanar-li consell, i evidentment, per celebrar-ho.