Als catalans no ens hagués fet nosa un monarca –i ara!–, sempre que ens deixés fer i respectés les nostres constitucions

Ara que els col·legues en lletres, la Teresa Sagrera i el Ramon Gasch, col·laboradors també d’aquest diari, acaben de publicar en coautoria la novel·la Sal roja, ambientada en la Guerra de Successió, que se centra en la defensa del darrer baluard de la resistència catalana, la fortalesa de Cardona, assetjada per les tropes borbòniques comandades per Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, duc de Pòpoli i príncep de Pettoran; la seva interessant lectura m’han fet venir ganes de desempolvorar uns documents d’aquella guerra datats al 1714. Els documents fan referència al coronel Ermengol Amill i Moliner, que comandava el regiment dels fusellers de muntanya Sant Ramon de Penyafort, coneguts popularment com els miquelets. Els fusellers de muntanya –com els de la il·lustració de l’article– actuaven fora ciutat i eren destres especialistes en emboscades. Tenien un notable poder de foc perquè cada miquelet anava proveït d’una escopeta catalana –famosa per la seva fiabilitat– i de dues pistoles. El regiment d’Amill el formaven vuit companyies i el total d’efectius rondava els 500 homes. Amill era un dels oficials de confiança del marqués de Poal i durant una temporada va tenir el seu quarter general a Sant Feliu de Codines. Amb els seus homes, va infligir múltiples revessos a la reraguarda de l’exèrcit borbònic que assetjava Barcelona. Malgrat això, el contingent de tropes de que disposava era reduït i pràcticament quedaren reclosos a la muntanya. El primer dels documents és una carta que Amill envia als consellers de Barcelona: “[...] Pugnaré per commoure els ànims dels pobles amb tota activitat i fervor i replegaré el major número de gent [...] amb lo beneplàcit del Marqués [es refereix a Antoni Desvalls, marqués de Poal] passo amb un destacament a les parts del Vallès i de la Marina. [...] Sant Feliu de Codines, 14 d’abril de 1714.” Un segon document datat l’endemà, 15 d’abril, informa que Amill es a punt de morir en combat a Sant Feliu: “[...] les tropes del coronel Amill foren atacades a Sant Feliu per tres destacaments borbònics del general Feliciano Bracamonte, el general Gonzalez i el brigadier Vallejo. L’atac provoca la desbandada de les tropes sense ordre, però el coronel Amill pogué replegar-se i resistir durant tot el dia fins a l’arribada de la foscor. Aleshores es retirà amb els seus homes més bregats cap a Gallifa. Però sobre la marxa un destacament de fusellers botiflers emboscats als congosts li tallà la retirada i, a curta distància, li dispararen 4 fusellades que desferen totalment el què quedava de les seves tropes i deixaren el seu cavall malferit. Però el seu cavall no caigué mort fins que aconseguí treure’l de l’abast del foc enemic i pogué retirar-se amb uns pocs homes al Montseny.” Novament Amill torna a escriure als consellers de Barcelona: “Amb la notícia que tinguérem d’haver desembarcat el diner, passí lo dia 25 amb 200 homens als paratges [...] Entre les lluites hagudes hem pres un propi que lo comandant de Granollers enviava a Bracamonte avisant-lo de tot lo referent al pas del diner [...] I que més espies havien ells de menester per guardar-se de mi que no jo per lliurar-me de ses pobres manyes [...] i estant Gonzalez en escolta a Sant Feliu de Codines, valent-me de la nit lo he deixat burlat. Lluçà, 2 de maig de 1714.” El 28 de juny hi ha noticies d’un combat a Sentmenat. Van reunir fins a 3.500 homes i el coronel Amill va arribar fins a Sentmenat, on va ser atacat pel mariscal José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar. Les tropes del coronel Amill es van batre en retirada i van deixar enrere la major part de les municions, 20 morts i un més gran nombre de ferits. El cos de tropes va quedar dividit, però el coronel Amill va tornar a reunir-los a Gallifa i Sant Feliu de Codines. Posteriorment, el 21 de juliol, en combat contra una columna francesa a Sant Celoni, les tropes d’Amill van causar 30 baixes a l’enemic. PER QUI PRENDRE PARTIT? En primer lloc cal posar de manifest que la Guerra de Successió va ser un conflicte internacional del 1701 al 1715. A la mort del rei Carles II el 1700, i amb l’extinció de la dinastia dels Habsburg, dos candidats es disputaven la corona. D’una part Felip V de la dinastia dels Borbons que, amb l’ajut de França i Castella i afí a un sistema de govern absolutista, volia mantenir els privilegis de l’Església i la noblesa, i anorreava les possibilitats de l’economia i les llibertats polítiques. D’altra part Carles III de la dinastia dels Àustries, amb les potències aliades de Portugal, Anglaterra, Holanda i la Corona Catalano-aragonesa, que fomentaven la indústria, el mercantilisme, la manufactura i, a més, gaudien d’un model constitucional. A l’empara dels Àustries, Catalunya era la gran potència del sud d’Europa i s’havia convertit en un país modern, que disposava de tot un seguit de llibertats i que experimentava una puixança econòmica en tots els sectors. El poble castellà va jurar fidelitat als Borbons i va considerar Carles III com un rei imposat pels catalans. I així va començar aquella guerra per la successió que va durar 14 anys. Quan el 1711 va morir Josep I, germà de Carles III, aquest va heretar la corona imperial d’Àustria. Aleshores, els aliats (Anglaterra, Portugal i Holanda) es van malfiar d’un monarca que ostentaria un gran poder amb dues corones (la d’Àustria i la d’Espanya), van deixar de donar-hi suport militar i es van retirar. Catalunya no es va conformar en ser governada per un rei absolutista i va resistir tot sola i heroicament el setge que el poderós exercit borbònic exercia sobre la capital catalana, fins que va haver de claudicar. Acabat el conflicte, Felip V va prendre un seguit de mesures repressores, com la supressió dels furs de Catalunya, i ens va fer perdre les nostres constitucions i llibertats i ens va subjugar al Decret de Nova Planta. Als catalans no ens hagués fet nosa un monarca –i ara!–, sempre que ens deixés fer i respectés les nostres constitucions. Vaja, un monarca amb un esperit, criteri i capacitat modernes. És per això que els dies de partit, al camp del Barça, al minut 17 i 14 segons se sent un clam unànime que reclama independència.

Als catalans no ens hagués fet nosa un monarca –i ara!–, sempre que ens deixés fer i respectés les nostres constitucions

Minut 17 i 14 segons