Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903 – Ciutat de Panamà, 1983) es va guanyar la vida com a impressor, però […]

Miquel Joseph i Mayol (1903-1982) / foto: Arxiu Familiar Joseph Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903 - Ciutat de Panamà, 1983) es va guanyar la vida com a impressor, però va ser també periodista, secretari del Comitè de Cinema de la Generalitat, funcionari de la Conselleria de Cultura, director de dues pel·lícules i autor de sis llibres. Durant la Guerra Civil va intervenir en la custòdia del patrimoni artístic i en l’Exposició d’Art Català a París de 1937. La vida de Miquel Joseph i Palou, com la de tants ciutadans catalans nascuts en el canvi dels segles XIX i XX, va venir marcada per la Segona República i la posterior Guerra d’Espanya. En el treball Miquel Joseph i Mayol: vida i obra d’un granollerí singular, publicat per Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers del 2007, l’historiador Josep Grau Mateu parla de “custòdia” del patrimoni artístic; la seva tasca va anar molt més enllà d’una simple guarda. A Miquel Joseph i Mayol la notícia de la guerra a la Península el va trobar al seu Granollers natal, i marxà cap a Barcelona per incorporar-se al seu lloc de treball a la Conselleria de Cultura. Havia travat amistat amb Ventura Gassol a començaments dels anys 30. Des del novembre de 1932, si més no, quedà lligat a l’obra de cultura de la Generalitat, com a secretari interí del Comitè del Cinema, plaça que finalment guanyaria. El juliol de 1936, Ventura Gassol va confiar en ell i en Melcior Font la tasca d’auxiliar-lo en la feixuga tasca de salvaguardar l’art català de l’onada de destrucció que aquell estiu de 1936 es va estendre per tot el país. L’actuació de la Conselleria de Cultura va ser destacada i, per tant, l’actuació dels qui formaven part del que anomenaríem nucli dur del departament: el conseller Ventura Gassol, Melcior Font i Miquel Joseph. No tenim proves, però tampoc dubtes, que tant Melcior Font com Miquel Joseph van acompanyar Ventura Gassol en alguns dels viatges que realitzà durant el període que va romandre a la conselleria un cop iniciada la guerra. El juliol de 1936, Ventura Gassol va requerir Miquel Joseph, i altres treballadors evidentment, per fer-se càrrec de la salvaguarda del patrimoni artístic amenaçat per la revolució. “Joseph va ser, amb Melcior Font, el principal col·laborador que va tenir Gassol per fer front a l’onada de destrucció i robatori d’obres d’art que va estendre’s per Catalunya l’estiu de 1936”, indica l’historiador Josep Grau. El 21 de juliol de 1936, Ventura Gassol sortia de Barcelona per a visitar espais de patrimoni de Catalunya, i veure en quin estat es trobaven. Visità Poblet, Empúries i Montserrat i donà instruccions per evitar que, en el curs de les lluites, poguessin ser destruïts o malmesos; el 24 de juliol de 1936 se signava un decret de confiscació de tots els béns patrimonials mobles, basat en l’article 45 de la Constitució de la República i en la Llei de 3 de juliol de 1934, del Parlament de Catalunya, sobre conservació del patrimoni històric, artístic i científic. Els decrets o ordres que es dictaven des del Departament de Cultura anaven en la línia d’establir uns mínims de garantia dels béns culturals catalans, en un ampli sentit, des del tresor de les esglésies, fins a les iniciatives privades lligades a persones de tarannà conservador. Van ser actuacions ben rebudes en general. Cal tenir present que molts particulars van encarregar al conseller Gassol, directament o a través dels seus secretaris i ajudants, Melcior Font o Miquel Joseph, que es duguessin a terme aquestes confiscacions, tant Güell com el mateix Cambó. Segons relata Miquel Joseph al seu llibre El salvament del Patrimoni artístic català durant la Guerra Civil (Pòrtic, 1971), entre el 27 i 28 de juliol es varen dictar els primers decrets d’incautació de les més importants col·leccions privades en vista a la seva protecció: “Es començà per la de la senyora vídua Amatller, senyors Massana, Macaya, Cambó, Güell, Muntaner, etcètera. Les quatre primeres, a sol·licitud de llurs propietaris o dels seus representants legals. Respecte a d’altres col·leccions de menys importància (no incloses en el Decret d’incautació), foren els seus propietaris els que van acudir directament a l’encarregat de classificar-les, l’arquitecte Josep Gudiol, o es presentaren a la Conselleria de Cultura a sol·licitar que els fossin incautades.” Miquel Joseph i Mayol (1903-1982) / foto: Arxiu familiar Joseph En referència a l’art patrimonial religiós, una de les infàmies que feia circular la propaganda franquista consistia en la destrucció planificada des de les institucions republicanes del patrimoni religiós de Catalunya. Des de l’inici de la confrontació, es començaren a redactar en periòdics notes alarmants sobre el malmetement i la destrucció a la qual se sotmetien els edificis religiosos i, en alguns casos particulars, la pèrdua irreparable de riquesa artística. L’historiadora de l’art Eva March fa referència a articles a Le Journal, Le Figaro o The New York Times. Calia, doncs, una acció concreta i potent de contrapropaganda, ja que, sense negar el fet real que determinat patrimoni havia estat malmès o totalment destruït, molt d’altre s’havia pogut conservar, i en bona mesura gràcies a l’obra de la Generalitat i específicament del Departament de Cultura. Primer, l’agost del 36 es va intentar dur endavant una mostra de l’art contemporani català a París. Al setembre Gassol rebia els delegats sindicals “en el Consejo de Bellas Artes y Artes Aplicadas de Cataluña [...], para darle cuenta de tener muy avanzados los trabajos para la celebración de la Exposición de Arte Catalán, organizada por la Consejería de acuerdo con el mencionado Consejo.” Aquesta proposta, per raons que desconeixem, es va modificar i es va posar l’accent a destacar la tasca del govern de la Generalitat a mostrar com actuava en defensa del patrimoni artístic en perill. El 1937 la primera proposta esdevindria una exposició que havia de tenir lloc a Mèxic: “España a México (Manifestación de Arte Catalán pro Víctimas del Fascismo)”, amb el suport dels sindicats del ram tant de la UGT com de la CNT “que no llegaría a tener lugar al ser apresado el barco que transportaba las obras por buques nacionalistas”, documenta el professor José Álvarez Lopera. Les obres, traslladades a Burgos, van caure en l’oblit fins al 1979, quan van ser descobertes al Museu Provincial, fet que provocà que a començaments de 1980 s’organitzés una exposició a Madrid, promoguda pel Ministeri de Cultura espanyol, recollida al catàleg 121 artistas catalanes de 1937. Obras incautadas a la Generalitat de Cataluña. Entre els artistes que havien donat obres: Francesc Canyellas, Carme Cortés, Lluís Alsina, Josep Clarà, Teresa Condeminas, Teresa Fàbregas, Apel·les Fenosa, Ernest Maragall, Soledat Martínez i Lluís Masriera. Així, doncs, la que seria finalment exposició d’“Art Català, du Xe siècle au XVe siècle” a París, va ser una modificació del projecte inicial. Es va invitar el crític d’art francès Christian Zervos perquè reunís els materials necessaris per fer una monografia d’art medieval català en diversos idiomes. Simultàniament es preparaven les obres que havien de bastir l’exposició a París, i en Miquel Joseph seria l’encarregat de dur-les-hi. Cal dir que, segons el relat de Miquel Joseph, contradictòriament a allò fins aquí exposat, aquesta proposta ja s’havia definit d’aquesta faisó a començaments de la guerra, i va ser encarregat per Gassol de fer les gestions adients per dur endavant el projecte, raó per la qual va entrar en contacte amb persones vinculades tant al Musée du Louvre, com del Jeu de Paume. Vençudes les reticències del govern espanyol, es dugueren endavant les accions per conduir les obres, degudament embalades i, com no, escortades cap a la capital francesa. Segons relata el propi Joseph, van fer tres viatges, dos per dur les obres a la sala prevista, el Jeu de Paume, i una tercera per afegir noves obres al nou emplaçament, el castell Maisons-Laffitte, un cop a finals d’abril de 1937 es clausurava la mostra del Jeu de Paume, sembla que per compromisos previs del museu. El tercer trasllat va permetre dur a la capital francesa obres de gran format que, a l’espai anterior, no hi cabien, entre les quals absis sencers pintats al fresc, la majoria procedents de les esglésies pirinenques. Les obres que s’enviaven tenien un valor calculat de 6,45 milions de pessetes [38.700 euros]. El més propi hagués estat contractar una assegurança, però resultaria d’un import molt elevat i es va optar per posar dos agents de policia (mossos d’esquadra substituïts per gendarmes en passar la frontera) i un bomber “amb dos extintors” en cada vehicle. El trasllat va ser llarg i difícil. Les obres s’havien reunit a Olot i es van traslladar amb un comboi de tres camions. Es trigaren quatre dies en cada viatge i s’anava telefonant dos cops al dia a París per comunicar la posició del comboi. La mostra la conformarien 123 obres, produïdes durant els segles X al XV, que exemplificaven la magnificència que el romànic i el gòtic havien aconseguit a Catalunya, i romandria a París en exposició fins el novembre de 1937, si bé a partir del mes de maig es va traslladar de l’emplaçament original, el Jeu de Paume, al Castell de Maisons-Laffitte. Segons afirmarà Miquel Joseph, hi acudiren unes 300.000 persones a l’exposició al Jeu de Paume. Acabada la guerra, Ventura Gassol, Eugeni d’Ors, Joaquim Folch i Torres, André Dezarrois i Miquel Joseph es reuniren a París i acordaren fer lliurament de les obres a Eugeni d’Ors, representant de la nova Junta de Museus de Barcelona, i a Joaquim Folch, director dels Museus d’Art de Barcelona. Les obres van tornar a Catalunya i Miquel Joseph iniciava un exili que el portaria a diversos països d’Amèrica fins a establir-se finalment a Panamà. D'esquerra a dreta, Miquel Joseph, Ventura Gasol i el president Tarradellas (d'esquena) al 1977 / foto: El Correo Catalán