L’assassinat de Francesc Layret, el millor advocat dels pobres, va anar en la línia d’escapçar la via legal en la reivindicació dels obrers

Som l’any 1925. La Primera Guerra Mundial s’ha acabat i amb ella la demanda de les potències europees sobre la potent indústria tèxtil catalana. Els music-halls del Paral·lel han prosperat en la mateixa mesura que les butxaques anaven plenes. Són els anys daurats que s’han acabat amb el final de la guerra. Després ve l’atur. La lluita dels treballadors a través del sindicat anarquista de la CNT s’accentua, és el sindicat majoritari a Catalunya. Comença a haver-hi assassinats d’empresaris i d’obrers. El govern espanyol envia un coronel, Martínez Anido, com a governador civil. El coronel aplica l’anomenada “llei de Fugues”. Consisteix a detenir obrers i deixar-los en llibertat per disparar-los per l’esquena quan marxen. Els jutges callen; la policia i l’exèrcit, també. Cap instància de l’Estat para els peus al governador. L’han enviat perquè faci el que està fent; Espanya viu immersa en la dictadura de Primo de Ribera, que es va establir quan la corrupció va arribar a la guerra amb el Marroc i amenaçava d’esquitxar el rei Alfons XIII. Martínez Anido té la confiança i el suport del dictador i del rei. Comença una lluita desigual entre els obrers d’una banda i l’Estat i els empresaris de l’altra. Fins al 1921 el pistolerisme ha causat 175 morts. Tres de cada quatre són obrers. Fins a 1925, en plena dictadura de Primo de Ribera, cal afegir-hi 466 morts i 1.052 ferits. El Noi del Sucre (Salvador Seguí), un pintor de parets ha esdevingut líder de la CNT i l’ha convertida en un sindicat potent: ha organitzat caixes de resistència i l’ha preparada per lluitar amb el mecanisme de la vaga tal com fan actualment els sindicats. És el mes de març. Els seus amics li desaconsellen una reunió amb Francesc Macià, que esdevindrà el primer president de la Generalitat republicana el 1931, ja que els pistolers els busquen a tots dos per matar-los. Els jutges han acusat el demòcrata república de diversos càrrecs i li han requisat totes les propietats, que no són poques, ja que aquest ex-coronel que viu il·lusionat per una República catalana democràtica, està casat amb la filla d’una família de terratinents de Lleida. Després de diversos intents, tres pistolers maten el Noi del Sucre d’un tret al clatell prop de l’actual Rambla del Raval a Barcelona. Han estat vistos per diversos testimonis perquè ho han intentat diverses vegades, però no són processats per la justícia malgrat les evidències. En canvi, els qui es manifesten pel que acaba de passar són detinguts. L’únic autoritzat a assistir a l’enterrament clandestí serà un jove advocat de les terres de Ponent: Lluís Companys, amic i parent de la víctima. Lluís Companys està desolat. Cinc anys abans, la dona de Lluís Companys, Mercè Micó, havia quedat amb un altre advocat, Francesc Layret, per anar a protestar a l’alcalde de Barcelona, Martínez Domingo, per la deportació de Companys, Salvador Seguí i altres destacats militants obreristes al presidi de La Mola de la localitat menorquina de Maó. Martínez Anido havia dictat la deportació. Francesc Layret travessava la porta de sortida de casa seva al carrer Balmes quan va veure a l’altra banda del carrer la dona de Lluís Companys. Caminava amb el suport d’un ajudant, que sempre li donava un cop de mà a causa de la paràlisi infantil que patia i que l’obligava a moure’s amb crosses. En creuar el carrer se li va llançar a sobre un noi jove, que va disparar-li set trets. Francesc Layret va quedar estès a terra cobert de sang. L’advocat dels pobres i dels obrers de Barcelona, un home culte, republicà i d’esquerres, era mort. Gràcies a Layret i el Noi del Sucre existia una certa aliança tàcita entre el republicanisme català i el sindicalisme anarquista. Era una aliança que podia haver conduït l’obrerisme català a un progrés social per la via de la reforma no-violenta i aquell dia aquesta possibilitat es va començar a esvair. Amb l’assassinat del Noi del Sucre es va esvair del tot. NOMES QUEDA COMPANYS VIU L’any 1925, doncs, de tots tres, el sindicalista hàbil, l’advocat culte i d’esquerres, només quedava Companys, l’advocat amb més do de paraula als mítings que abrandava les masses. Quatre obrers es van oferir a dur el fèretre de Layret. La guàrdia civil va intentar escometre’ls muntada a cavall i amb el sabre desembeinat. Per què van matar Salvador Seguí? Perquè havia aconseguit unificar diferents grups anarquistes en un sindicat fort que podia actuar com a tal en defensa laboral dels seus afiliats. Seguí era bàsicament un sindicalista, havia protagonitzat la vaga de la Canadenca que havia aconseguit establir la jornada de vuit hores. Un moviment obrer sindical i organitzat no interessava als poderosos; anava millor un moviment obrer terrorista que pogués ser escapçat violentament en legítima defensa... L’assassinat de Layret, el millor advocat dels pobres, anava exactament en la mateixa línia: escapçar la via legal en la reivindicació dels obrers i deixar-los només la possibilitat de la violència. Per què es va escapçar l’ala menys radical? El resultat d’aquesta mort fou la radicalització de la CNT a mans de la FAI i el viratge cap a l’anarco-bolxevisme, la pràctica de l’assassinat o del robatori de bancs a través del que ells anomenaven l’acció directa. Havien eliminat els homes clau del sector més sindicalista. No solament es va escapçar l’ala més legalista i sindicalista del moviment obrer. De retruc, els líders, que fins a aquell moment eren catalans, van començar a ser anticatalans: el juliol del 1936 els pistolers de la FAI anaven assassinant amb tant acarnissament els caps d’Estat Català com els capellans. Els qui van voler escapçar el sindicalisme català havien aconseguit convertir-lo en el que volien: un moviment violent que alhora justifiqués la violència prèvia que a ells mateixos els convenia per eliminar violentament l’adversari, un terreny on els militars africanistes que havien protagonitzat repressions i massacres al Marroc estaven força familiaritzats i s’hi movien bé. Si no hi havia causa de rebel·lió buscaven provocar-la per justificar la reacció. Tot això, evidentment, no va solucionar el problema de fons de la pobresa dels treballadors del país, un tema que el Noi del Sucre intentava abordar per vies més constructives, com el mateix Francesc Macià o Lluís Companys. Fou Francesc Macià qui va parlar de la Catalunya socialment justa i igualitària. La introducció de la paraula “justa” a la frase fou d’ell i no era cap casualitat en un país intensament injust legalment i socialment. Cap d’ells no va tenir temps de dur endavant els seus projectes, foren assassinats o, com en el cas de Francesc Macià, van arribar ja massa grans a la presidència. L’any 1940, gràcies a la complicitat del nazisme alemany, els feixistes que havien guanyat la Guerra Civil van aconseguir detenir a França el segon president de la Generalitat republicana, Lluís Companys, que fou afusellat a Montjuïc en un judici la legalitat del qual era inexistent, ja que es va fer a través d’un jutjat militar a una persona civil. Havien assassinat els tres amics, el darrer amb un miratge de legalitat. Però pel camí no solament havien caigut aquells tres amics, sinó més d’un milió de persones i encara un altre milió d’exiliats. Havia triomfat la violència. Fou una salvatgia que va començar quan uns jutges, davant de la violència policial d’un cos de l’Estat, van decidir mirar cap a una altra banda. El resultat fou que la gana va durar fins al 1959: costa fer passar la gana d’un país quan la teva violència l’ha destruït.

L’assassinat de Francesc Layret, el millor advocat dels pobres, va anar en la línia d’escapçar la via legal en la reivindicació dels obrers

Mirar cap a una altra banda