És molt cansada la controvèrsia al voltant de l’ES-Alert, entre els posicionaments més prudents (“que l’emetin, val més curar-se amb […]

És molt cansada la controvèrsia al voltant de l’ES-Alert, entre els posicionaments més prudents (“que l’emetin, val més curar-se amb salut”) i els més valents (“no serà res, surto a córrer, mireu com corro en plena alerta i com en soc, d’agosarat”). Ja coneixem el conte del Pere i el llop i el risc d’emetre un excés d’alertes per no res, potser estem fent servir l’analogia per sobre les nostres possibilitats. Però llavors quan s’activa, perquè s’activa, i quan no s’activa, perquè no s’activa. Tots vam veure què va passar a València, i en els nostres caps Mazón sempre rimarà amb prisión. Em cansen moltes coses, d’aquest debat etern, però crec que el que em cansa més és el tipus de gent que dilluns tractava d’imbècils els conductors que es van veure atrapats a Granollers, segons ells per manca de sentit comú. “No us cal una alerta per saber que no us heu de posar en un gual inundat”, diuen. I a sobre bromegen amb la “selecció natural”. Calleu. Esteu parlant de la meva gent. Evidentment que hi ha gent inconscient: és de calaix que no s’ha de travessar una riera que baixa plena. Però dilluns a Granollers no hi va haver inconsciència. L’aigua puja molt ràpid, les inundacions sobrevenen en qüestió de segons, i què has de fer quan encara és fosc i et trobes enmig d’un toll del qual no pots ni calibrar la profunditat fins que el cotxe no se’t comença a inundar i, com qui no vol la cosa, un dilluns al matí anant cap a la feina, et veus amb la necessitat de mirar de no morir-te? Que ja ho sé, que el que va passar no ho va preveure cap model i que tot va anar molt de pressa. Però l’alarma va sonar una hora més tard que els carrers es comencessin a negar i que la situació es comencés a notificar. Només cal entrar a l’antic Twitter i mirar les desenes de missatges amb què, a quarts de 7 del matí, els usuaris avisaven del que passava, publicaven vídeos i etiquetaven Protecció Civil per demanar que s’emetés l’alerta. Els bombers ja anaven rebent incidències. Eren quarts de 7. S’estava avisant. Però l’alerta va sonar passades les 8. Jo vaig rebre un missatge de l’escola del nen, demanant que no portéssim la canalla fins que la cosa no millorés, abans que l’ES-Alert. Hora punta. La gent sortint de les cases per anar a treballar com les formigues obreres van sobreeixint del formiguer per buscar menjar: cap a produir. Mares carregant criatures a les cadiretes pensant: “Si no diuen res, deu ser que tot va endavant.” Tinc sort que els meus els porto a peu; potser en un univers paral·lel vaig haver de sortir per la finestreta d’un cotxe inundat i intentar descordar-los els cinturons mentre l’aigua els arribava a la barbeta. Sense alerta activada, hi ha molta gent que no se sent amb prou empara o justificació per prendre la decisió de no anar a treballar. Hi ha molts treballadors que, si s’imaginen explicant al seu cap que han arribat tard perquè han prioritzat ser prudents, poden sentir la seva veu tractant-los d’exagerats i la por de l’acomiadament planant sobre els seus caps. Tothom anava cap a la feina perquè ningú els estava dient el contrari. Sí, de vegades sí que cal que et diguin què has de fer. Sobretot quan el sistema t’anul·la i et deshumanitza fins a tal punt que acceptes jugar-te la vida per anar a treballar. Protecció Civil no té servei meteorològic propi, es basa en el Meteocat. Quan aquest identifica una situació de perill, avisa el servei perquè activi el pla corresponent i, si ho considera necessari, emeti l’avís de so estrident que tant estimem. Jo no sé quant es triga a fer tot aquest procés. El que sí que sé és que si un avís de perill no arriba en el moment en què s’esdevé el perill, no serveix per a res. No té cap sentit rebre l’alarma quan ja t’has ofegat. Això sí que és de sentit comú. Estic segura que es va fer tot el que es va poder en aquell moment, i vull pensar que darrere de tot sempre hi ha persones treballant de valent perquè no es mori ningú. Però davant de les inclemències cada cop més imprevisibles i sobrevingudes, com va passar dilluns a Granollers, potser hem de replantejar la manera com estudiem els fenòmens i deixar de mirar tant els mapes per començar a escoltar què diu la gent. El senyor Meteocat no era a la ronda quan es començava a inundar, i un radar no cridarà mai auxili. El territori també és un sensor: la gent que hi és pot detectar una situació abans que els sistemes de predicció l’hagin acabat de classificar. L’era de la immediatesa i de la interconnexió en què vivim ha de tenir un sentit aquí. Mentrestant, hem de començar a assumir que potser ja no vivim a la terra de la marinada, sinó de l’huracà tropical. Passi el que passi, però, prometo que no canviaré mai el nom d’aquesta secció.

És molt cansada la controvèrsia al voltant de l’ES-Alert, entre els posicionaments més prudents (“que l’emetin, val més curar-se amb […]

Mireu com corro