He tingut fills, he escrit llibres, he plantat arbres i, al mateix temps, encara no he fet res.

Aquest dilluns 9 d’octubre faig 44 anys i tinc una sensació potent de mitja vida / il·lustració: Fred Taylor (1875-1963) Aquest dilluns 9 d’octubre faig 44 anys i tinc una sensació potent de mitja vida. De ser en aquell punt concret, vital, de mig camí. Quina tonteria pensar que podem predir quan arribarà el final dels nostres dies, oi? I no és pas la meva intenció fer-ho, només us comparteixo una sensació. Més mística que vital, potser. Menys certa. Més privada. Si m’imagino que soc a mig camí, m’agrada tot: el que he caminat i el que vull caminar encara. I sentir-me així, feliç, en pau, em fa començar l’aniversari amb un somriure. Un somriure benèvol amb mi mateixa, un punt orgullós. I s’ha d’anar amb compte amb aquesta sensació perquè la vida, que és una mica mala pècora, sempre està disposada a recordar-te que no controles res de res i que, si ara et sents tranquil·la i orgullosa, espera que no vingui un tsunami emocional que et rebolqui en tot allò que no volies ni esperaves. Què us he de dir, ja ho sabeu això. Miro enrere –deixeu-me que ho digui fluixet– i estic contenta. No he sigut sempre la millor versió de mi mateixa –ni jo ni ningú, és clar–, però el camí ha estat d’aprenentatge i d’autoconsciència i el tornaria a caminar si fa no fa per no canviar gaire el present que tinc. M’he enamorat, he plorat amb total i certa desesperació, he rigut a cor què vols, he cadellat, he sentit dolor i alegria, derrota i victòria i he anat entenent moltes, moltes coses. Coses valuoses: que tothom fa el pot amb el que té; que ningú no és el dolent de la seva pròpia història i, al mateix temps, que sí, que hi ha gent dolenta perquè sí, o inconscient, o estúpida, que a vegades he estat dolenta i inconscient i estúpida i que hi tinc dret també. I també tinc dret a no estar sempre bé ni a poder amb tot ni a ser responsable de tot. I dret a no autoflagelar-me pels errors ni a autocoronar-me pels encerts. Que ser humà, sobretot si ets dona i mare, és una aventura estratosfèrica. Tinc amics i amigues pels quals donaria la mà dreta i una parella amb qui vull viure d’aventures. I sí, penso en totes les aventures que em falten i encara me’n falten moltes i que bé. He treballat en feines de merda, d’autònoma, en feines fantàstiques i en la millor feina del món i encara estudio i aprenc coses i llegeixo llibres amb l’alegria de les primeres vegades. Un tret que penso que em defineix és l’alegria de viure. Si m’acompanya la mitja vida que em falta encara, ja hauré fet bé alguna cosa. O dues. Que alguna altra he fet bé, també. Sento l’amor més incondicional del món, el de ser mare. I he perdonat amb tot el cor els que no el van sentir així, per mi. I sento també un amor no tan incondicional, però quasi, per fills que no són meus però alguna cosa meva són també. I aprenc, aprenc, aprenc. I em sorprenc encara. I sento felicitat genuïna per tantes coses. I m’agraden les flors. I les lletres. I la meva gent. He tingut fills, he escrit llibres, he plantat arbres i, al mateix temps, encara no he fet res. Que visca la vida –penso–, la viscuda (mitja) i la que ve (mitja més).

He tingut fills, he escrit llibres, he plantat arbres i, al mateix temps, encara no he fet res.

Mitja vida