De les tartanes als primers trens al Vallès Oriental

A les primeres pàgines del seu magnífic llibre República pagesa (Pòrtic, 2017), la metgessa, escriptora i política Montserrat Tura explica que el seu besavi, Joan Tura Pedragosa, que era fill de can Pinyonaire de Sant Feliu i que va anar a viure a Mollet, anotava en una llibreta les coses que li passaven. Ens refereix la desgraciada topada que va tenir amb uns bandolers i que no és res més que una mostra de la perillositat que ja des de la primera meitat del segle XIX existia en els desplaçaments per carretera, amb les partides de l’Agustí Saperes, el Caragol, o del Josep Bussons, Jep dels Estanys, que durant la Guerra dels Malcontents actuaven per la nostra comarca i que, bo i avançat el segle, el perill encara persistia amb els lladres de camí ral: “El diumenge 8 de novembre de 1889 baixant amb el carro de Sant Feliu de Codines, a dos quarts de set de la tarda, i quan ja era fosc, varen sortir dos lladres per robar-me; jo no tenia cap altra arma que la vara dels carreters i ells portaven ganivets. Només em van poder tocar un cop i em feren un trau a la brusa i a l’armilla. Després se’m va trencar la vara i em vaig escapolir com vaig poder.” Tenim també una altra referència, que ens ve per boca de Francesc Sagalés, president de l’empresa d’autobusos del mateix nom, quan explica els inicis del negoci familiar de transport: “El meu avi, amb 12 anys, ja menava diligències amb passatgers, que feien la ruta Caldes-Granollers-Mataró. Com que era un nen, al creuar el Coll de Parpers, els bandolers no els assaltaven.” Sagalés és la principal empresa de transport de passatgers del Vallès Oriental. Van començar el 1760 amb diligències tirades per mules. També van establir posades per a les esperes i el descans dels passatgers, així com alguns estables estratègicament situats –com el de can Mules, a Sant Feliu– per al recanvi dels animals de tir de refresc. Amb el pas del temps les diligències de tracció de sang van ser substituïdes pels primers vehicles a motor i, a començaments de la Guerra Civil, l’empresa Sagalés ja comptava amb una flota de 48 autocars. L’empresa va ser col·lectivitzada i el 1939 els seus cotxes van ser estimbats i destruïts perquè l’exèrcit enemic no els pogués aprofitar. Van haver de començar de nou a partir del 1940 i fins avui han anat engrandint-la. Ara la dirigeix l’amic Ramon Sagalés, que també ha apostat per les bicicletes compartides i que ja n’ha instal·lades a les ciutats de Bilbao i Eivissa. Potser aquest mitjà de transport té més futur del que ens podem imaginar. EL CALDERÍ De Mollet a Caldes de Montbui hi va haver una línia de ferrocarril, el tren conegut com el Calderí, en la època en què els metges higienistes van començar a fomentar les cures associades a la hidroteràpia. Així, doncs, la vila de Caldes que disposava de diversos establiments o balnearis d’aigües termals en va sortir beneficiada. El primer concessionari d’aquesta línia de ferrocarril va ser en Ramon Oñós, que la batejaria com a Companyia del Ferrocarril servit per força animal, de Mollet a Caldes. Tot i l’enunciat –que se sàpiga–, aquest ferrocarril mai no va ser arrossegat per bèsties. El 1870, mitjançant subhasta, la línia fou adquirida per Agustí Oms Novau, que va estar ben bé de pega, ja que al cap de dos anys de prendre’n possessió va esclatar la tercera guerra carlina. Sense temps material per recuperar la inversió ni de bon tros, Oms, arruïnat, es va suïcidar. La línia s’inauguraria definitivament el 17 de juliol de 1880 amb un recorregut de 16 quilòmetres i amb parades a les estacions de Caldes de Montbui, Palau de Plegamans, Gallecs, Santa Perpètua de Mogoda i Mollet del Vallès. El 1882 va ser adquirida per la Compañía Española de Ferrocarriles Económicos, SA, empresa que ja regentava la línia de Valladolid a Medina de Rioseco i que després també tindria la línia Olot-Girona. El 1884 va ser venuda a la Sociedad Catalana General de Crédito i el 1896, a la Compañía de Ferrocarriles y Tranvías. Els vagons del Calderí eren de color verd i totes les locomotores van ser batejades, una com Remei i l’altra com Palau. El 1888 un bitllet de primera classe, de Mollet a Caldes, costava 7 rals. Els vagons disposaven de lliteres per poder traslladar còmodament els malalts que, per prescripció facultativa, acudien als balnearis. Aquella va ser la època de màxim esplendor, ja que el tren no tan sols era de passatgers sinó que també feia transport de càrrega, com la de les llambordes que de la pedrera del Remei anaven destinades als carrers de Barcelona. El 1917 es va produir el primer i sembla que únic accident. El tren que feia el trajecte Caldes-Mollet, a l’altura de Santa Perpètua, va xocar contra una tartana. El tartaner, per poder passar, havia tret la cadena que protegia el pas de la carretera i va ser envestit pel comboi. Va resultar malferit. Tal com hem pogut comprovar, aquesta línia fèrria va passar per diverses mans fins que va tancar el 1932. Més ben dit, encara va tenir un període en actiu durant la Guerra Civil (1937-1939) produint-se després el seu tancament definitiu. EL ‘TREN RENARD’ Els antecedents d’aquest enginy cal anar-los a cercar al Regne Unit. El locomòbil era un comboi articulat, barreja de tractor i de tren, de rodes massisses i amb uns quants vagons amb sis rodes cada un que circulava per carretera sense necessitat de rails. La primera idea no buscava un sistema de transport de passatgers sinó que va ser concebut per al transport de mercaderies. El seu inventor, l’anglès Richard Trevithick, el 1803 va aconseguir fer un viatge de 100 milles [160,93 quilòmetres] d’anada i tornada entre dues ciutats angleses. Al cap de 20 anys d’aquella proesa, W. H. James en va construir un altre adequat per al transport de passatgers, amb motor a vapor de dues calderes i quatre cilindres. Amb les peces fetes venir expressament d’Anglaterra, l’any 1855 a Espanya s’engalza la denominada Locomotora para caminos ordinarios, el primer locomòbil, batejat com a Príncipe Alfonso, que es prova al Real Jardín Botánico de Madrid i que obté el Privilegio real. La màquina era de tracció davantera amb motor a vapor i cilindres rotatoris. Aquells primers locomòbils de factura anglesa ben aviat serien construïts als Talleres Nuevo Vulcano, de Barcelona. Al diari La Comarca del Vallès de l’1 d’abril de 1908 és noticia de portada la presentació d’un locomòbil, construït per l’enginyer Charles Renard, que ja havia construït el dirigible La France. La Diputació de Barcelona és qui patrocina l’arribada del comboi, que el conformen una màquina amb motor Daimler de benzina, que no arrossega el tren, sinó que transmet propulsió contínua als vagons mitjançant un eix de transmissió. La màquina i els respectius vagons van arribar per via marítima al port de Barcelona i l’alcalde de la ciutat, Francesc Puig i Alfonso, era present a les maniobres de descàrrega i va ser convidat d’honor a la gira que, segons l’itinerari programat, farà per diversos indrets de Catalunya el Tren Renard: l’1 d’abril al matí va sortir de Terrassa; a la tarda va passar per Caldes de Montbui i al vespre, per Sant Feliu de Codines, on els passatgers hi van fer pernocta. Cal dir que el primer dia de gira ja es va haver de fer una modificació a corre-cuita, i la pernocta prevista a Sant Feliu va haver de ser traslladada a un altre municipi: no hi havia prou places hoteleres per poder allotjar tota la comitiva. El 2 d’abril al matí va arribar a Vic i a la tarda, a Sant Quirze de Besora. El 3 d’abril, a Berga. El 4 d’abril, a Manresa. El 5 d’abril al matí va arribar a Igualada i a la tarda, a Sant Sadurní d’Anoia. El 6 d’abril, a Vilafranca del Penedès. El 7 d’abril, a Barcelona i fi de la gira. Amb el Tren Renard es van fer proves tant a Tremp com a Flix com a màquina per al transport de materials pesants i a Barcelona, per al transport de viatgers. L’invent no va prosperar perquè aquella andròmina voluminosa, pesant i de rodes massisses, a més de provocar paüra als ciutadans, al seu pas pels carrers feia malbé les llambordes. A més la companyia dels ferrocarrils se l’hi va posar en contra. Al capdavall, aquells Trens Renard van esser venuts a diverses ciutats del continent africà.

De les tartanes als primers trens al Vallès Oriental

Mitjans de transport