L’ús del mòbil a l’escola
El Departament d’Educació s’ha despenjat darrerament amb la possibilitat de prohibir l’ús dels mòbils a l’aula perquè sembla que, potser, els avantatges no acaben de compensar els inconvenients de fer-hi servir aquesta eina, que, tot sigui dit, tanmateix, és a l’abast de tots els components de la societat, grans i petits. En una mesura o una altra, al final, la major part dels nens, per petits que siguin, hi tenen accés, o bé perquè els pares no aguanten la pressió del “compra-me’n un” repetit fins a l’infinit i probablement reforçat amb l’infal·lible “soc l’únic que no en té”, o bé perquè, des de ben petits, el pare o la mare els deixen el seu perquè s’estiguin quiets i no facin la guitza.
És innegable que, gairebé totes les coses, i potser especialment el telèfon mòbil, mal utilitzades o utilitzades en excés, són negatives i les pantalles d’ús personal poden produir, sens dubte, addiccions perilloses que cal mirar de combatre i neutralitzar en la mesura en què sigui possible. Però és innegable també que el mòbil és una eina que ofereix unes possibilitats extraordinàries i que, com tot, cal aprendre a fer servir.
Com podem, doncs, conjuminar aquests dos extrems, que són diametralment oposats: perill d’addicció i, alhora, extraordinàries possibilitats? Deixarem, com hem fet amb altres qüestions, que sigui l’escola la que s’ocupi d’allò que les famílies no saben fer i que, probablement, és fora de l’abast de les possibilitats de l’escola? Perquè, després, quan l’escola fracassi, tot seran lamentacions i culpes llançades a mestres i formadors…! L’escola ha de prohibir allò que en el si de la majoria de famílies no es prohibeix i que en més de les que voldríem es fomenta? Ha de prohibir allò que els jovenets, individus bàsicament mimètics, veuen fer cada dia als seus adults? Té eines, l’escola, per a aconseguir-ho? Penso, sincerament, que no. I tampoc no veig del tot clar per què un recurs tan extraordinari com és un telèfon mòbil s’hauria de prohibir en comptes de mirar de fomentar-ne un bon ús. Però, és clar, és que l’escola potser tampoc no té recursos per fer-ho. Reflexionem-hi un moment.
En primer lloc, he de confessar que, malgrat que he dedicat més de 40 anys de la meva vida a la docència, ara ja en fa vuit que estic apartat d’aquest món i, per tant, no m’atreveixo a determinar si el mòbil és necessari per fer classe avui dia o si se’n pot prescindir. La meva actual distància de les aules m’imposa, sens dubte, una certa prudència a l’hora d’opinar, però sí que vull expressar la meva percepció sobre el particular com a membre de la societat. No pas com a exdocent.
I és que crec que, abans de posar-nos a prohibir coses a l’escola, com, igualment, abans de posar-nos a donar-hi màniga ampla, hauríem de tenir clara quina vol, la societat, que sigui la relació del mòbil amb els joves. I diria que no tan sols amb els joves, sinó també amb els usuaris adults, que sembla com si aquests estiguéssim exempts de caure en addiccions o de fer-ne usos tòxics. Lamentablement, sabem que no és així i, tot i que no és tema d’aquest article, també convé recordar, encara que sigui amb aquest breu apunt, que un bon aprenentatge en edats primerenques pot evitar determinades conductes adultes.
Què ha de fer un policia si enxampa un nen de 12 anys conduint un cotxe o una moto? Oi que la societat ha encarregat a aquesta mena de funcionari especialitzat que eviti aquest mal ús d’aquests vehicles, que queda estrictament restringit als ciutadans que han arribat a una certa edat i han acreditat, a més, un determinat grau de destresa a l’hora de conduir? Però oi que no pas per això es prohibeixen els cotxes ni les motos? Ans al contrari, en moltes escoles, s’ensenya educació vial per tal que l’ús d’una màquina perillosa com és un vehicle de motor esdevingui un recurs útil i es minimitzi el perill que comporta.
Doncs crec que, amb el mòbil, ens caldria fer una cosa semblant. Trobo a faltar una legislació per als més joves sobre l’ús d’aquests dispositius. I, potser, fins i tot, ho estendria a les noves tecnologies en general, però per no obrir ara un meló que em demanaria disposar d’un espai que no tinc, em limitaré a dir que caldria promulgar lleis a través de les quals quedés establert que, fins a una determinada edat, un menor no està autoritzat a usar lliurement el mòbil i que només ho pot fer sota supervisió. Igual que, posem per cas, quan una persona aprèn a conduir.
I, si els docents troben que el mòbil pot ser útil a l’aula, aquestes mateixes lleis haurien de determinar també que l’escola ha d’ensenyar convenientment les possibilitats que tenen aquests dispositius, explotar totes aquelles potencialitats que poden oferir com a suport a l’aprenentatge i, alhora, avisar els alumnes dels perills a què poden exposar un jove, que –no ho oblidem– és una persona en període de formació i, per tant, extremadament vulnerable i absolutament indefensa davant la salvatge voracitat d’un mercat que, lluny de mirar per l’interès dels usuaris, es preocupa exclusivament de procurar-se beneficis al preu que sigui i sense cap mena d’escrúpol.
D’altra banda, pel que jo em puc imaginar, l’ús del mòbil a l’escola pot ser una potent eina de suport a l’aprenentatge, però, alhora, un poderós element de distracció de la canalla a classe. Sense oblidar, a més, el perill que comporta posar a les mans d’individus tan joves una finestra oberta al món que, pràcticament, no coneix fronteres. Però, si els docents estimen que, efectivament, és un recurs que facilita l’aprenentatge, no em sembla prudent prescindir-ne. Ara bé, en aquest cas, necessàriament, haurem de mirar de neutralitzar els inconvenients que pot dur aparellats: com he dit, fonamentalment, possible dispersió de l’alumne i perill d’accés a determinats continguts.
Moltes famílies, menys de les que caldria, però moltes tanmateix, amb bon criteri, fan mans i mànigues per retardar al màxim posar en mans dels fills un d’aquests aparells. Per tant, la primera cosa que hauria d’evitar l’escola és pressuposar que tots els nens es troben en possessió d’un mòbil. I, si a l’hora de fer-lo servir a classe, el docent demana a l’alumnat que cada noi o noia tregui el seu propi mòbil per a una determinada activitat, legitima, des de la mateixa escola, que cada un d’aquests joves disposi d’un aparell propi, cosa que dificulta molt la feina d’aquestes famílies que es resisteixen a comprar-ne un perquè permet als joves esgrimir aquest argument davant dels pares com a eina de pressió. “És que els profes ens el demanen…!”
Cada centre, doncs, si és que el mòbil s’estima útil a l’aula, hauria de disposar d’un contingent suficient d’aparells per a l’ús de l’alumnat. Uns aparells que caldria custodiar en un armari ben tancat i que només s’haurien de fer servir en el moment de l’activitat concreta que s’hagi de dur a terme i que caldria tornar a tancar a l’armari un cop s’haguessin fet servir. Naturalment, caldria que es tractés d’activitats molt i molt pautades, prèviament programades i convenientment consignades en la programació d’aquell curs, amb uns objectius clars i ben establerts i que, per tant, no fossin el resultat d’una iniciativa espontània d’un determinat docent.
Com he dit, fa anys que no tinc contacte directe amb les aules, però des d’aquesta distància i amb la prudència que la mateixa m’imposa, m’atreveixo a dir que prohibir taxativament fer servir el mòbil a l’escola em sembla, literalment, fer-la anar contra corrent i col·locar-la en una posició contrària al progrés.
Me’n guardaré prou d’afirmar que no hàgim d’anar amb compte amb la tecnologia. La intel·ligència artificial, per exemple, ens dona paoroses mostres de fins on es pot arribar. Però no ens hauria de fer més por que conduir o que viatjar amb avió. I ens n’hauria de fer menys que fumar o beure excessivament. Si no, és que deu haver-hi coses que estem fent molt malament i que començaria a ser hora d’endreçar.