Per què els 'smartphones' van entrar a l'aula sense reflexió prèvia?

Abans que les pantalles ho enlluernin tot, recordem que l'educació se sustenta en la confiança / foto: Hernan Piñera A les palpentes vol dir ‘guiar-se palpant a les fosques’ i massa sovint és així com anem per la vida. Les llums, que els il·lustrats deien que venien de la raó, s’estan apagant i domina la tenebra de l’emoció més fosca. Sense que això vulgui dir que la raó és sempre llum ni l’emoció obscuritat. Llum i foscor es barregen i per habitar el món potser cal que domini una raó sensible i compassiva. En les darreres dècades, la tecnologia i la ciència ens han dotat d’artefactes esplèndids, que són alhora demoníacs. Podem gaudir d’un concert, en privat i en la comoditat del sofà de casa, sorprendre’ns de trobar, a cop de clic, qualsevol tipus d’informació urgent o necessària, o podem fer un vermut des de la distància amb amics que són a l’altra punta del planeta. Des d’un ecògraf fins al darrer smartphone, ens han facilitat la vida. Però, alhora, ens han pres un munt de destreses i habilitats que en altres moments posseíem. Allò que ens il·lumina des d’una pantalla no sol ser raó sensible sinó emoció intensa, sovint xocant. Amb la mediació i la llum de la pantalla, allò que li passa a algú altre no ens acaba de ser ni proper ni familiar i estem perdent sensibilitat i capacitat de mirar-nos als ulls i potser confiem més en la llum de l’aparell que en la persona que tenim al costat. Un smartphone en mans d’infant o adolescent és llum i és ombra, una porta oberta a una dimensió ignota, per a ells i per als adults que l’acompanyen. Fa temps que alguns alertem dels perills d’aquesta màquina de butxaca, potser els mateixos que ens vam posar les mans al cap amb allò de “cada infant un ordinador”. I no pas per anar contra la tecnologia que sustenta les diverses pantalles, sinó perquè es prenen decisions per l’enlluernament que produeixen, no per assessorament psicològic, pedagògic o didàctic. Es va a les palpentes i no se sol pensar en programes o apps a instal·lar, ni en la formació de docents, ni en la preparació psicològica de l’alumnat, en els canvis que suposa en l’organització social de l’aula o en el clima de convivència. Res! Per què els smartphones van entrar a l’aula sense reflexió prèvia? Per què es va preferir anar a les palpentes que confiar en la investigació educativa existent? Per què educació i ciència no van de la mà? Recordem, abans que les pantalles ho enlluernin tot, que l’educació se sustenta en la confiança que dona estar rostre a rostre i que la calidesa d’un cos humà no la dona cap màquina.