Model econòmic i canvi climàtic

D’uns mesos ençà sentim parlar molt de canvi climàtic i, normalment, als missatges que arriben al gran públic se’n parla d’una manera molt descriptiva: fenòmens que estan passant a la naturalesa (tornados, aiguats, onades de calor, sequeres, desglaç dels pols, augment del nivell del mar...) obviant, sovint, les seves causes reals. Només sabent aquestes causes podem superar l’estat de pànic col·lectiu que s’està creant per començar a cercar veritables solucions. És consensuat que el motiu principal del canvi climàtic és l’ús de combustibles fòssils, principalment del petroli i dels seus derivats. L’origen de la situació actual la trobem en l’obertura de noves vies comercials, en el colonialisme, els avenços tècnics... que va desembocar en la revolució industrial dels segles XVIII i XIX i en les polítiques que van promoure aquest sistema econòmic, el capitalisme modern. La dinàmica del sistema capitalista és clara: cada cop es necessita acaparar més capital i una de les maneres és produir més, vendre més... i pagar menys. Marx explica molt bé aquest tema quan parla de les plusvàlues dels productes com a base d’acaparar cada vegada més capital fins al punt de portar els obrers a una situació denigrant, a vegades propera a l’esclavatge. D’aquí va sorgir la lluita obrera que ha aconseguit moltes de les fites de benestar de les que fins ara algunes societats hem pogut gaudir (les pensions, la jornada laboral de vuit hores, l’escola i salut públiques per a tothom...). Tanmateix, el capitalisme modern ha necessitat altres estratègies per desenvolupar-se, com ara el consumisme, l’individualisme i el mite del creixement com a principal indicador d’una bona economia. Fomentant l’individualisme i eliminant les economies d’allò comú augmenta considerablament el nombre de consumidors i, si hi ha una incitació constant a través de la propaganda a un tipus de vida consumista i s’identifica l’acaparament de béns materials amb qualitat de vida, s’aconsegueix una situació ideal per a un gran desenvolupament del capitalisme. Aquest model que fomenta la competitivitat entre les persones també les aïlla de la vida comunitària i del suport que aquesta pugui donar. L’home i la dona ideal és la que triomfa aconseguint un estatus elevat, considerat aquest com el d’un acaparament de béns materials. Una de les conseqüències d’aquesta dinàmica és el deute, ja que sovint les persones necessiten endeutar-se per adquirir més béns materials per a elles soles o per al nucli familiar reduït. Un assumpte semblant és el del deute dels Estats Actualment el deute espanyol ja supera el 100% del PIB. El deute fa que augmenti encara més la dependència i la submissió dels estats a les grans corporacions econòmiques i que aquestes cada vegada més dominin sobre ells. Entrats en aquesta dinàmica el model econòmic per tal de mantenir-se i créixer necessita recursos d’una manera il. limitada. Recursos que extrau del planeta Terra en forma de matèries primeres com ara minerals, l’arreplegament de terres o dels combustibles fòssils i que col·loca la Terra al servei d’aquest model econòmic i no al revés, és a dir, entenent l’economia com un subsistema més del gran sistema que és la Terra. La necessitat de mantenir i augmentar aquest sistema econòmic –el mite del creixement– ha comportat que tot s’hi val mentre anem creixent. Però com es pot créixer indefinidament si s’extreuen recursos d’un planeta Terra que és finit? Una paradoxa elemental que sembla que sigui difícil d’entendre pels polítics i els economistes guardians de l’ordre establert. EL COL·LAPSE DEL MODEL SOCIAL Les conseqüències de continuar amb aquest model són l’eliminació d’una gran part de les espècies i de la biodiversitat del planeta, el canvi climàtic i el col·lapse irremeiable d’un model social i econòmic. Col·lapse que comportarà un enduriment de les elits per tal de mantenir els seus privilegis –els darrers triomfs dels neofeixismes els podem incloure en aquest procés– i el patiment de la majoria de la població en veure’s reduïts els seus recursos. Un dels exemples més paradigmàtics són els milions de migrants climàtics que hi ha en el món. També cal alertar que a hores d’ara allò verd ven i es converteix en un eslògan propagandístic més. Observem com cada vegada hi ha més expressions com ara ecològic, renovable, proximitat, respectuós amb el medi ambient, línia verda... Al darrere d’elles, però, hi ha propostes que no canvien res de res i que continuen el mateix model econòmic que destrueix el planeta. És el que anomenem capitalisme verd. Calen models econòmics diferents, models que defensin el bé comú, que posin les persones i les cures per la vida en el centre dels seus interessos, formes col·laboratives de cooperativisme, d’associacionisme. Poden ser unes bones eines i un comportament quotidià perquè amb les nostres decisions ens sentim responsables d’aquest planeta Terra. Sens dubte, només es pot lluitar contra el canvi climàtic anant cap a un altre model econòmic en el qual la vida i no l’acaparament i la destrucció sigui el centre dels seus objectius, un model econòmic que se senti partícip i responsable dels esdeveniments del planeta, un model econòmic en el qual l’ús dels recursos dels quals disposem sigui just tant per a la població actual com per a les futures generacions.