Deu ser que el silenci ens fa pànic i, és clar, llavors passa el que passa, que en aquesta vida tot és soroll

Doncs això, que demano que deixeu de posar música pels puestus. O sigui, que deixeu de posar música als pavellons esportius, a les sortides i les arribades de les curses populars, a les botifarrades, als sopars a la fresca, a les xocolatades, a les festes escolars, a les prèvies dels actes polítics, als camps de futbol, als aparcaments i als ascensors. Ah, i, sobretot, deixeu de fer tocar els músics perquè sí, per omplir. Ningú no em farà cas. N’estic convençut. I haurem de continuar suportant l’insuportable. Haurem de continuar patint el drama: de com a les nostres instal·lacions esportives i als nostres carrers i places la música es converteix en soroll. De com allò que escoltem sovint amb delit passa a fer nosa. I mal d’orelles. No s’ho mereix ni Eric Clapton, ni Antònia Font, ni Beyoncé, ni Quimi Portet, ni els U2, ni Coldplay, ni l’Albert Pla, ni Alaska, ni Fangoria, ni la Dharma, ni en Sisa, ni en Tomeu Penya, ni l’Elton John, ni Doctor Prats, ni Els Catarres, ni Queen, ni l’Stevie Wonder, ni en Michael Jackson, ni els Love of Lesbian, ni els Pets, ni els Chemical Brothers, ni Jamiroquai, ni els Sopa, ni Mishima, ni Katy Perry, ni David Guetta, ni Ximo Bayo, el mite de la música màquina de finals dels 80 i els 90 que en el tema Así me gusta a mí cantava aquella cèlebre tonada que els veterans de la meva generació van ballar tants i tants cops: “Chiquitan chiquititan tan tan. Que tun pan pan que tun pan que tepe tepe. Pan pan pan que tun pan que pin. Extasy extano, exta me gusta me la como yo.” N’estic prou fart. I em costa d’entendre el perquè d’aquesta pràctica sonora. Em costa d’entendre el perquè d’aquesta horrorosa inèrcia col·lectiva. I és que jo la música la vull escoltar. Només així la puc sentir profundament. Només així aconsegueixo que m’entri dins l’ànima i no es quedi només a les orelles. Només així, sento que respecto la peça i al seu creador. I a més a més, reivindico fermament el silenci. El silenci com un element vital clau, com una forma sonora més. Perquè el silenci és la pausa entre sons i l’espai etern i necessari per poder pair l’última paraula de l’última xerrada i el millor fragment de l’última pel·lícula que hem vist. El silenci és l’aire obligat per revisar mentalment un golàs de Messi. El silenci és el marc que possibilita la conversa. El que dona ritme a la vida. Per això, no entenc la idea macabra de posar música sempre i a tot arreu. Deu ser que el silenci ens fa pànic i, és clar, llavors passa el que passa, que en aquesta vida tot, o quasi tot, és únicament i exclusivament soroll. Molt soroll per a no res.