La Rebel

M’agrada aquesta sensació com de calma, del món en pausa, de les xarxes socials apagades / Imatge: Albert Mayer (1867-1944) / Basler Elektrizitäts Ausftellung Érem a la feina i tot va fer puf! A vegades això ja ens havia passat al teatre. Allò endollat s’apaga i els llums d’emergència s’activen. Sobrecàrrega, els ploms, el generador, la wifi, ves, no ho sé… tot s’apaga i l’únic que pots fer és marxar cap a casa. Abans, però, havíem d’avisar l’equip de manteniment i, és clar, alguna cosa no anava bé perquè no teníem cobertura. Ningú de l’equip. I això sí que era estrany. La meva història no té gaire més èpica. Cap a casa, tot sense llum, m’arriba algun whatsapp que l’apagada és molt general i fem broma sobre l’apagada tecnològica que ens convé com a societat. I mirem els jocs de taula que farem servir avui. M’asseguro que l’Aina, que és a Madrid de viatge de final de curs, estigui bé. I encenc la llar de foc.Reconec que fins m’agrada aquesta sensació com de calma, del món en pausa, de les xarxes socials apagades. Dura poc la cosa, a casa, perquè de seguida torna la llum. No tenim temps ni de menjar el dinar fred ni d’encendre espelmes. Falla la wifi i la cobertura mòbil, però l’electricitat torna ràpid i la màgia s’esvaeix una mica.Em sorprèn aquesta sensació que vaig sentir de voler que tot plegat durés una mica més, que internet no tornés, que la cobertura mòbil trigués una mica, que l’opció de llar de foc, cafè llarg i joc de taula regnés com a opció número 1 de la tarda. Soc conscient que això em va passar perquè estava segura a casa meva i perquè sabia que tothom que estimo estava bé, tranquil i segur.No tenia la sensació de fi del món atrapant-me ni soc gaire conspiranoica, la veritat, així que la certa pau que em proporcionava la desconnexió m’agradava molt. No perquè tingui la certesa que no ens espera cap conflicte armat o cap crisi energètica, sinó perquè penso que davant d’aquests fets s’hi pot lluitar zero. Tindríem més possibilitats de sobreviure a una invasió zombi que als senyors que manen donant ordres i prement botons, i ho sabeu, també. Tenia claríssim que no era això el que passava dilluns. I potser per això no em desagradava. Tot tenia un cert aire antic, analògic, de record d’infantesa.Agafar la bici, trucar a casa dels amics per si hi eren, seure i parlar; anar a veure la mare per si necessitava res, no fer-li un whatsapp; parlar amb els veïns i comentar la jugada. Quina tonteria creure que aquestes coses depenen de si tenim cobertura o internet i no de nosaltres.El moment en què tot va quedar a les fosques no té res a veure amb la pèrdua de l’electricitat de dilluns. No ens n’hem adonat, però ja fa temps que va passar i la llum no ha tornat.