Els nazis es van guardar prou de mostrar el radicalisme total, deia Zweig

L'escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) És la tornada de Donald Trump al capdavant dels EUA. La seva arrogància i prepotència. La ràfega d’improperis, deliris i despropòsits que dispara cada vegada que obre la boca. Però també és el seguici que l’acompanya que, per si no en teníem prou amb els fills, gendres i parents diversos, ara hi hem d’afegir els multimilionaris que li riuen les gràcies i, sobretot, li patrocinen la festa. És l’eufòria desmesurada d’Elon Musk després de la victòria electoral de Trump. És la (presumpta?) salutació nazi de l’home més ric del món a l’acabar la seva intervenció durant l’acte de celebració al Capital One Arena. És veure Mark Zuckerberg, Jeff Bezos i Musk –o el que és el mateix: els homes que ens controlen i manipulen per omplir-se les butxaques– rient les gràcies del nou president nord-americà. I si obrim el focus, és també Giorgia Meloni com a presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia; és Javier Milei, que ocupa la Casa Rosada argentina; és Viktor Orbán, que encapçala el govern hongarès. És el creixement espectacular dels vots per a partits extremistes en les darreres eleccions europees. És saber, com explica la periodista Alba Sidera, que a Alemanya hi ha empresaris que es reuneixen en secret amb líders neonazis per dissenyar una estratègia de neteja ètnica a 10 anys vista. Perquè potser com a societat encara no estem preparats per assumir el seu pla, però ho estarem, ho saben prou. Ho estarem i tot és qüestió de temps. És tot això. Una pel·lícula que potser no havíem viscut fins ara, però que no deixa de ser un remake d’un relat que ens hauria de ser familiar; amb altres actors, però amb un argument i una atmosfera molt semblants. “La història, obeint una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinaran la seva època.” Stefan Zweig –a la il·lustració d’aquest article– ho escriu a El món d’ahir (Acantilado), un testimoni excepcional de l’Europa del segle passat que ara mateix esgarrifa de tant com ens interpel·la. La vida i l’obra de Zweig és apassionant. Austríac, jueu, escriptor i humanista, va ser espectador i alhora malauradament protagonista dels principals esdeveniments del segle XX. Va patir les dues guerres mundials, l’exili forçós i reiterat, i la destrucció de tota la seva obra per part del règim hitlerià després d’haver-se convertit en un dels escriptors més importants del moment. Incapaç de suportar la realitat, tan allunyada dels seus ideals (la unió pacífica d’Europa), va acabar suïcidant-se el 22 de febrer de 1942. Deia: “L’actitud de la majoria d’intel·lectuals era malauradament d’una passivitat indiferent, perquè gràcies al nostre optimisme, el problema de la guerra, amb totes les seves conseqüències morals, encara no havia entrat en el nostre horitzó interior.” Deia: “En tots els àmbits es respirava un enorme afany d’ordre. Per al poble alemany l’ordre ha estat sempre més important que la llibertat i el dret. I qui prometia ordre podia comptar de bon principi amb centenars de milers de seguidors.” Deia: “El món va dreçar les orelles i es va negar de primeres a creure l’increïble.” Deia Zweig: “El nacionalsocialisme, amb la seva tècnica de l’engany sense escrúpols, es guardava prou de mostrar el radicalisme total dels seus objectius abans d’haver endurit el món. De manera que utilitzaven els seus mètodes amb cura: una dosi cada vegada i, després, una petita pausa. Una píndola cada vegada i, després, un moment d’espera per veure si no havia estat massa forta o si la consciència mundial suportava la dosi. I com que la consciència europea insistia amb tot l’ardor en la seva indiferència, perquè aquells actes de violència succeïen a l’altra banda de les fronteres, les dosis s’anaren fent cada vegada més fortes, fins que al capdavall tot Europa en va caure víctima.”

Els nazis es van guardar prou de mostrar el radicalisme total, deia Zweig

El món d’ahir, el món d’avui