La Rebel

“Podem fer tots els colors, però mai no igualarem els colors dels boscos del Montseny.” / Imatge: Antoni Tàpies i Puig (1923-2012) / ‘Salvem el montseny’ (coordinadora per a la salvaguarda del montseny) A Sant Celoni, quan vas per la carretera, trobes una empresa que fa pintures que té un eslògan meravellós. No el replicaré exacte perquè no tinc memòria fotogràfica –com m’agradaria!–, però resa alguna cosa així com: “Podem fer tots els colors, però mai no igualarem els colors dels boscos del Montseny.” No em digueu que no és boníssim. Els que tenim la sort de viure als peus d’aquesta meravellosa muntanya maragda hi estem d’acord, segur. Hi ha colors vibrants a les paletes però pocs superen alguns blaus que regala el mar que no saps si són blaus, verds o grisos i alguns verds, alguns marrons, alguns daurats que regalen els boscos, que regala el Montseny. El Montseny també regala castanyes, bolets, cireres d’arboç i un llarg etcètera de delícies que torna una mica boja la gent que el té una mica lluny, però no gaire lluny. Mireu les cues que es formen –estratosfèriques– de cotxes i motos els caps de setmana. Tant que, per protegir-lo i per segon any consecutiu, els gestors del parc s’han vist obligats a controlar-ne l’accés i gestionar-ne l’entrada i sortida de vehicles. Mireu, si llegiu les notícies en relació amb això, es tracta que els vehicles no arribin als llocs més turístics i s’ho trobin ple i hagin de tornar a baixar sense haver pogut fer la passejada. Si aquesta és la versió oficial –així no es fa el viatge en va, no s’aparca malament, no hi ha problemes de trànsit, etc.–, OK, però jo tinc una altra teoria. La teoria que tot això, tot aquest pla de regulació d’accés, es fa per protegir –així, literalment– la muntanya i la vida que hi impera. És clar que ells no poden dir: “Hem de protegir aquesta terra, aquests fruits, aquesta vida animal i vegetal de tota aquesta gent amb ganes de trobar rovellons, collir-los com sigui, fer-ne lluïment i fotos a l’Instagram.” Però és el que pensen. No em malentengueu: no vull dir que tothom que va al Montseny un cap de setmana sigui irrespectuós o un sabatot del què i del com. Jo l’únic que en sé, de bolets, és que no m’agraden gaire, la veritat, tot i que cada cop més. Per tant, no estic criticant els que no en saben ni els que sí que en saben ni els que en volen aprendre o simplement fer fotos… Només vull dir que tanta i tanta gent que intenta agafar el mateix rovelló, que trepitja el sol i remena el sotabosc no pot ser saludable i que els que han de protegir el Montseny de tot plegat procuren fer això: protegir-lo. L’experiència d’anar-hi no seria la prioritat; la prioritat és salvar-ne l’escosistema. Es veu que els que hi van –els que hi anem– no sempre som cívics. Qui ho diria. Que portem els gossos deslligats o que els deixem fer el que sigui i on sigui. Que encara que no passegem gossos portem entrepans i deixalles i una mica de tot s’hi val. I què voleu que us digui? Doncs que no, que tot no s’hi val. Que no s’ofengui ningú, si us plau. Si estimeu el Montseny, de lluny o de prop, i el tracteu com cal, no us afectaran gens ni mica les meves paraules. Per contra, si el trepitgeu sense cura i us molesta agafar un bus per pujar fins a Santa Fe, ja em sap greu per vosaltres, la veritat, però s’ha de fer i així es fa. El Montseny és un regal proper, abastable i meravellós. Per a nosaltres, els que som al seu peu, per als que hi viuen a dins i per als que siguin d’una mica més lluny. Si entre tots no el protegim, els colors dels seus boscos s’arribarà al punt que es podran fer de manera artificial en una qualsevol empresa de pintures de Sant Celoni.