Les obres de Ruera tenen fondària, vitalitat, gravidesa, empenta. Una música que va superant el temps tot enaltint l’esperit

Sembla que l’evolució del virus va per territoris i depèn molt de la gent i dels seus governants i que el lloc on vius, d’on ets, també per a una pandèmia, importa.

Torno a llegir aquests dies, al cap d’anys, Els sots feréstecs de Raimon Casellas, de 1901. Em continua admirant el llenguatge en què expressa el xoc que es produeix quan mossèn Llàtzer vol redimir la gent de Montmany, personatges de disseny orogràfic, calcari, marcats pels cingles. Una novel·la que ja en la primera lectura em va impactar amb expressions que havia sentit a Riells del Fai, als peus dels cingles de Bertí, que comunica amb Montmany, a l’est, pel pas que hi ha entre Puiggraciós i el Turó de les Onze Hores.

Els cingles imposen. Riells del Fai té forma de cassola amb un mànec tort que fa d’entrada i sortida pel riu Tenes. Els dissabtes a la tarda anava cap amunt, a música a Sant Feliu de Codines, i la mirada des del cim em reconfortava. A l’edat de fer el Batxillerat vaig anar cap avall, a Granollers, i el pes del cingles es va anar alleugerint.

Quan s’acosta el 31 de maig, bombardeig de la Porxada, recordo la data coincident del decés de Josep Maria Ruera (1988). Sent encara alumne de l’Escola Municipal de Música de Granollers el mestre va recomanar-me per dirigir el cor de Clavé Amics de la Unió, de molt bon record. Una de les peces del repertori era El segador i la pastora (1931), sardana que es pot escoltar en el disc de música vocal de Josep Maria Ruera (Ars Harmonica, 2009) cantada pel Cor de Cambra i la coral infantil Amics de la Unió amb direcció de Josep Vila Jover.

Ruera va compondre sardanes de forma recurrent tota la vida, composicions de molta qualitat dins d’una estructura que dominava. La sardana i la cobla. La cobla li és una eina d’expressió i d’experimentació a l’abast: compon música per a una, dues i tres cobles, per a cor i cobla, per a orquestra simfònica i cobla… Una de les darreres obres és Riells del Fai (1982), inclosa en l’enregistrament de les sardanes en la versió per a piano del propi compositor interpretades pel pianista Jordi Masó (Columna Música, 2000). En el llibret, Masó en clava l’anàlisi: “L’obra comença amb una melodia sense acompanyament, de caire popular, que poc després torna a aparèixer amb un acompanyament d’octaves descarnat i decididament grotesc […] que portaran a la part final amb una melodia extensa que sembla nova però que en realitat es tracta d’una enginyosa transformació de la melodia del principi de la sardana. Un exemple excel·lent de com Ruera aconsegueix la diversitat tot partint de la unitat.”

Una unitat com la dels cingles. Els estius que Ruera passa a Riells del Fai semblen reflectir-se en aquesta sardana on el tema dels curts s’impregna d’un aire nou, mediterrani, en els llargs. Com si la música volgués conciliar l’ideal regenerador de mossèn Llàtzer –i la pesant moral eclesiàstica de l’època–, amb la gent dels cingles sense ideal ni esperança –i la moral feble–. Deixin-me dir que cal escoltar Riells del Fai a Spotify, ja que aquest i altres enregistraments de l’obra del compositor estan exhaurits –caldria un Espai Ruera amb l’obra més accessible.

En una de les estades a Riells, vaig acompanyar el senyor Ruera a visitar Aureli Font a Granollers. El senyor Font, professor de piano, estava finint els seus dies. No he oblidat l’emotiu comiat de Ruera: “Adéu, amic.” L’estima de dos companys que –amb el violinista Joan Coll– varen tirar endavant l’Escola de Música en els temps difícils de la dictadura. La música, però, no es ressent de les dificultats, i mena a la concòrdia. Les obres de Ruera tenen fondària, vitalitat, gravidesa, empenta. Una música que va superant el temps tot enaltint l’esperit. Parlo per mi, que després d’aquest confinament hauré de tornar a pujar a Sant Feliu de Codines.