| 17:29
Opinió

Francesc Catarineu, un gran testimoni de bondat i d’esperança, que en pau descansa

Música, mestre!

És sabut que hi ha persones que molt aviat són velles i d’altres que, tot i ja ser grans, són joves perquè tenen un cor jove, obert a tota classe d’ideals i iniciatives pròpies del jovent. Aquest esperit sempre jove és un dels trets de mossèn Francesc Catarineu i Vilageliu, que va morir a 79 anys, el passat 14 d’agost, en un dia de plenes vacances d’aquells en què el món sembla desaparegut.

Qui va ser pastor de diverses parròquies vallesanes –vicari de Sant Esteve de Granollers (1976-1985), rector de Santa Maria de Cardedeu (1985-2004), de Cànoves i Samalús (1997-2005), i de Sant Fèlix (2005-2017) i de la Santíssima Trinitat (2010-2017), a Sabadell– se n’anava d’aquest món amb la discreció pròpia de les vides que s’apaguen lentament en la vellesa. Amb tot, el ressò del seu esperit jove s’evidenciava fins al darrer moment en la cerimònia del seu comiat. Es visualitzava en l’acompanyament musical –amb guitarres i caixa de percussió– que hi van fer un grup de nois amb cua i monyo als cabells dels darrers a qui en Catarineu havia projectat la seva ascendència i connexió franca, just abans que li arribés l’emboirament a què els darrers quatre anys –ja amb la jubilació canònica– el va sotmetre l’Alzheimer i l’aïllament causat per la pandèmia. Quin misteri el seu gran magnetisme amb els joves!

Capellà afable i atent als seus fidels i a les necessitats de la gent de les comunitats, pobles i ciutats als quals va servir, va ser arxipreste del Montseny (1997-2004), el primer delegat de Càritas i de la Pastoral Social del bisbat de Terrassa (2005) i membre de la comissió diocesana per al Diaconat Permanent (2005-2017) amb l’afany de fer una Església propera, oberta i sensible als més febles.

Els darrers joves de les seves parròquies sabadellenques que tocaven a l’enterrament hi representaven com ningú els centenars de joves d’altres temps, avui fets adults, a qui en Francesc va oferir acompanyament i amistat des d’una simpatia proverbial i compartint-hi la passió per la música, feta també una eina clau per a la pregària. D’una espiritualitat profunda, en Francesc va fer de la transmissió de la dimensió religiosa als joves tota una prioritat, talment com ho havia fet el seu admirat germà Roger Schült (1915-2005), fundador i prior de la comunitat ecumènica de Taizé, a França, a la qual va acompanyar-hi tantes colles de noies i nois.

Els tantíssims joves dels anys 80 que vam tenir la sort de formar part d’aquelles festives trobades vam descobrir-hi àmbits de llibertat i fraternitat humana trenats d’una espiritualitat que comprometia a fer millor un món que comença davant de la porta de casa i que en Francesc va contribuir a incardinar en el Moviment de Joves Cristians de Comarques-JARC.

Els temps i les formes d’una Església que cada cop costa més de reconèixer des dels anhels dels joves i dels qui no ho són tant no el van fer desistir mai d’una esperança autèntica, covada en la senzillesa i la gratuïtat. Per ell no quedava. Un gran testimoni de bondat i d’esperança, que en pau descansa. Música, mestre!