El català no està tan malament com perquè ens sigui impossible treure'n tot el suc, sense haver de recórrer al castellà o a l'anglès

No fa gaires dies, podíem llegir al diari Ara el següent titular: “La música urbana per fi ho peta en català.” L’article explicava que, en els darrers dos o tres anys, hi ha grups que fan música pop amb estètica urbana en la nostra llengua, i situava el rap d’At Versaris i el trap de P.A.W.N. Gang com a pioners del fenomen, fa, ara ja, més de 10 anys.

Efectivament, en els darrers temps, The Tyets, Lildami, Julieta o Figa Flawas, entre molts més que no puc enumerar, formen part d’aquest sorgiment d’un estil de música en català, que és molt proper al jovent. I no podem oblidar tampoc l’innegable impacte de fenòmens com ara el programa concurs de TV3 Eufòria que, tot i que no passa de ser un espectacle que juga amb els sentiments de les persones i els aprofita per captar audiència, ofereix una notable qualitat musical i aposta per la llengua del país. Hi devem el sorgiment d’artistes com Triquell o Mariona Escoda, entre d’altres, que, de moment, opten pel català. Tot un èxit que hauríem de saber aprofitar perquè fenòmens com aquest no s’han de malbaratar.

Endavant, doncs, tots aquests artistes que es llencen a una iniciativa tan necessària com lloable. No oblidem que apostar pel català pot tenir un cost important per a ells, ja que optar per una llengua d’abast territorial i demogràfic reduït té moltes possibilitats de limitar el seu públic potencial. I, tot i això, tots aquests professionals, se la juguen. I és per això que mereixen tot el nostre suport.

Ara bé, al costat de l’article de l’Ara hi havia un comentari en un requadre que es titulava: “I la correcció de la llengua què?”, on s’afirmava: “Lildami o Figa Flawas utilitzen moltes paraules en catanyol i no passa res.” El mateix Lildami, en una entrevista concedida a Vilaweb, es preguntava retòricament “Hem de ser puritans amb el català o preferim que es parli?” Reflexionem un moment sobre aquestes dues qüestions perquè, a parer meu, contenen l’essència d’alguns dels més greus problemes que afecten avui la nostra llengua.

NO PASSA RES?
En primer lloc, dir que s’utilitzen paraules en catanyol i no passa res és una clara manifestació de la ceguesa que tenim els catalanoparlants davant del que estem fent amb la nostra llengua. Què vol dir que no passa res?

Que artistes que tenen l’oportunitat de fer arribar les seves lletres a moltes persones ho facin en català és clarament positiu. I si, com és el cas, arriben a persones molt joves, encara ho és més. Però no podem negar que si fan servir girs o expressions manllevats de l’anglès o del castellà, contribueixen, alhora, a perpetuar i a legitimar un model de llengua defectuós i descurat. Un model que s’allunya del català i que tendeix a substituir-lo progressivament per una llengua aliena amb intensitat creixent, fins al punt que fer ús d’algunes de les nostres paraules i expressions genuïnes és, avui, titllat d’antic i de pedant.

Sovint confonem el registre col·loquial o popular amb la descura de deixar de fer servir les nostres paraules innecessàriament i passar a fer servir les d’una altra llengua que s’hi superposa i la sotmet.

Registre col·loquial és dir ‘cigala’ o ‘titola’ en comptes de ‘penis’, ‘clapar’ en comptes de ‘dormir’, ‘calers’ en comptes de ‘diners’, ‘pencar’ en comptes de ‘treballar’ i ‘halar’ en comptes de ‘menjar’; però quan no dius res de tot això i t’estimes més dir, respectivament, ‘polla’, sobar’, ‘pasta’, ‘currar’ i ‘papejar’, has de ser conscient que no uses el registre col·loquial de la teva llengua, sinó el de la del costat, cosa que implica que dialectalitzes la pròpia, la fas dependent d’una altra d’aliena i assassines sense cap necessitat les teves paraules de sempre, tot i que encara tinguin tota la vigència, com en els casos que he escollit com a exemples. I n’hi ha molts més.

I, així, el nostre registre col·loquial va sent substituït a poc a poc pel del castellà i, cada cop ens va semblant menys adequat fer servir el nostre, i cada cop menys persones són capaces de parlar català sense recórrer a aquest model híbrid que s’estén a través d’un procés lent, però continuat que, si no s’atura, resultarà letal.

Tal és el cas de paraules nostrades que, si bé no han desaparegut del tot, tenen un ús gairebé residual, com ara ‘torracollons’, ‘cap de trons’, ‘bleda’ (persona sense tremp), ‘sòmines’ i tantes altres que han perdut bona part del vigor que tenien i que avui rarament ens atrevim a utilitzar. No demano que la música moderna les incorpori, però sí que afirmo que, si no les haguéssim abandonades mai, si haguéssim continuat fent-les servir quan encara eren vigents, avui encara ens serien plenament útils. Heus aquí, doncs, què és el que passa.

Què vol dir que no passa res? Sí que passa. Passa que anem perdent les nostres paraules a través d’un procés que ens les va fent malbé a base d’anar-hi renunciant nosaltres mateixos. I, a més, innecessàriament perquè –i això és molt important que ens quedi molt clar– malgrat la creixent inestabilitat de la salut del català, la llengua no està encara tan malament com perquè ens sigui impossible treure’n tot el suc i aprofitar-ne totes les potencialitats, sense haver de recórrer constantment al castellà o a l’anglès. Ara bé, si continuem renunciant a fer-ho, arribarà un dia en què sí que serà massa tard.

Una altra de les afirmacions que hi ha a l’article és que l’art no ha de ser normatiu. Podria estar-hi d’acord fins a un cert punt, però quan optes per cantar en català, has de ser conscient que has escollit una llengua que no gaudeix de normalitat. Per tant, si realment la vols recuperar, no pots actuar igual que ho faries amb qualsevol altra.

SER PURITANS O PARLAR CATALÀ
Però passem a l’altra afirmació. Lildami es pregunta si hem de ser puritans o ens estimem més que el català es parli. L’alternativa que ens ofereix és simplement suïcida: mort ràpida o mort lenta, però mort. L’afirmació posa de manifest el complex d’inferioritat col·lectiu que patim i, alhora, la nostra inconsciència col·lectiva. El cantant ens ve a dir que el català genuí ja no es pot recuperar i que ara, si volem que es parli alguna cosa que s’hi assembli, l’única solució és renunciar a les nostres expressions de sempre i fer servir un híbrid que ens donarà l’aparença de continuïtat, però que, en realitat, no serà més que un succedani temporal perquè, al final, acabarem matant la nostra llengua.

Això, ho exemplifica magistralment aquell relat que ens diu que si poses una granota viva dins una olla d’aigua bullint, l’animal reaccionarà violentament, s’estavellarà contra les parets del recipient un cop i un altre i tindrà una mort violenta i dolorosa, però, en canvi, si la poses en aigua freda i vas escalfant-la a poc a poc, el seu final li passarà molt més desapercebut, però, a la llarga, el resultat serà el mateix.

L’actitud que proposa Lildami no serveix per recuperar la llengua. I si hi ha qui creu que així podrem conservar-ne el trosset que ens en queda perquè, com a mínim, aquest trosset, no es malmeti i puguem fixar-lo així: mig coix, borni i estrafet, igual que la granota quan encara viu, però té ja el cos enrogit i adolorit i dificultats per respirar, siguem conscients que això no va així. Perquè la nostra –igual que la de la granota– no és una situació estàtica, sinó un determinat punt d’un veritable procés que segueix endavant. Perquè la llengua és dinàmica. No s’està mai quieta. I, si no se’n té cura, se’ns anirà deformant cada cop més i se’ns anirà fent malbé a través d’una erosió continuada que, si no sabem aturar, acabarà amb l’extinció.

Paradoxalment, però, les llengües han d’evolucionar per sobreviure, però aquesta evolució ha de ser majoritàriament interna, nascuda en el si de la pròpia llengua i amb referents i mecanismes propis. Quan l’evolució es produeix des de l’assumpció de formes de matriu externa –i més quan aquesta matriu té una procedència única, com és el cas– és quan es produeix la substitució.

I la nostra actitud col·lectiva queda tipificada, precisament, en la descripció del fenomen que es coneix en sociolingüística com a procés de substitució, a través del qual, en una situació de llengües en contacte, la forta va ocupant cada cop més espais de la feble, lentament però de manera inexorable, fins que arriba a substituir-la completament. I aquesta és la nostra realitat i el futur al qual encara podem fer front.

Per això, benvinguda sigui aquesta nova onada musical encara que sigui en català híbrid. Naturalment, millor això que no res, perquè potser sí que alenteix una mica el procés. És clar que sí. Però no ens enganyem: no l’inverteix. Ni tan sols l’atura. Per això, el trobo molt poc ambiciós.

A la segona part de l’article, que podreu llegir a EL 9 NOU.CAT demà, mirarem d’oferir-hi una alternativa per anar una mica més enllà.