Música urbana en català (i II)
A la primera part d’aquest article [vegeu EL 9 NOU del 2 de juny de 2023], vaig voler explicar que assistim, actualment, a l’adveniment d’una onada de música urbana en català i titllava el fenomen de molt positiu, sobretot, perquè arriba al públic més jove. Però deia també que, alhora, hi trobava alguna deficiència perquè, en realitat, hi ha una renúncia a recuperar la nostra llengua i l’objectiu és tan sols mantenir-la tal com la tenim avui, un objectiu, d’una banda, ben poc ambiciós si considerem el precari estat híbrid en què es troba i, de l’altra, extremadament enganyós i perillós perquè que la nostra no és una situació estàtica, sinó que avança, tot i que lentament, en direcció contrària a la recuperació.
RECUPERAR
Jo ja entenc que paraules com ara ‘àdhuc’, ‘nogensmenys’, ‘quelcom’ o ‘llur’ han quedat inadequades per al llenguatge del dia a dia i que cal reservar-les per a registres molt determinats. Perquè la llengua evoluciona i ens cal adaptar-nos-hi. I tant que sí! Però hi ha moltes altres paraules i expressions nostrades que ens poden ser encara molt útils i, en canvi, també ens estimem més bandejar-les i substituir-les per les corresponents castellanes o angleses. Per què ‘locu’ en comptes de ‘boig’, com es pot sentir en alguna cançó de moda, si ‘boig’ és un mot vigorós que ningú no rebutja? Per què “un coti ben salsero” en un tema que acaba sent una sardana? És que el català no disposa de prou lèxic com perquè hàgim de recórrer al lèxic castellà?
Ja entenc que el que es pretén és arribar a l’oient. I la manera més fàcil d’aconseguir-ho és reproduir el model de llengua que es fa servir al carrer, encara que aquest no sigui del tot català, sinó que calgui recórrer al castellà o a l’anglès. El que jo sostinc és que es poden trobar registres igualment populars, que també facin la lletra pròxima a l’oient, però capaços d’estalviar-nos la vergonya de reconèixer que no ens hem molestat a buscar el mot genuí adequat.
De fet, aquesta és part de la feina del lletrista: adequar el text i trobar el més adient en la llengua de què es tracti. No pas en la del costat. Jo no dic que, en un moment determinat, no pugui ser pertinent, de tant en tant, incloure-hi una paraula o un gir aliens, però em queixo, sobretot, de l’excés, de l’abús, em queixo de no poder trobar ni una sola cançó en català que no contingui peces d’aquesta llengua híbrida que, dia rere dia, com un corcó, va fent malbé la nostra fins que el procés sigui irreversible.
I, arribats aquí, em vull referir a un fenomen que va tenir lloc al llarg dels anys 80 del segle passat i que ens podria servir per a prendre’n nota i mirar d’actuar amb aquella mateixa meta. Els joves d’avui potser ignoren que, en aquells anys, i encara més en medis urbans, tothom deia, amb la màxima naturalitat, ‘buçon’, ‘llaveru’, ‘bumbilla’, ‘bucadillu’, ‘passillu’, ‘camarer’ i ‘sellu’ i que si algú gosava dir ‘bústia’, ‘clauer’, ‘bombeta’, ‘entrepà’, ‘passadís’, ‘cambrer’ o ‘segell’, que és el que diem avui sense cap recança, en aquella època, et miraven de cua d’ull amb un somriure burleta i pensaven: “Mira aquest saberut…!” I tu tenies la sensació que et consideraven pedant, antiquat i gairebé un extraterrestre.
En canvi, tots aquests mots genuïns, que ja no utilitzava ningú, i també molts altres avui s’han recuperat del tot, fins al punt que, actualment, fer servir aquells que eren defectuosos però d’ús normal els anys 80 faria riure qualsevol dels joves que avui catanyolegen i catanglesegen a tort i a dret.
Aleshores, van ser, fonamentalment, els mitjans de comunicació, l’escola i l’actitud de les administracions catalanes els encarregats de dur a terme la rebequeria que va representar anar contra corrent i rebel·lar-se contra una situació que era indubtablement lesiva per a la nostra llengua, la que acabàvem de recuperar de la dictadura i que havia estat sotmesa a un procés d’empobriment i de minoració del qual encara paguem les conseqüències. Reconeixíem que parlàvem malament la nostra pròpia llengua i ens sabia greu. Ens feia vergonya. Avui també ho reconeixem, però ens és igual.
Doncs, bé: per què no poden ser avui els joves cantants emergents en català els nous rebels que s’enfrontin a l’empobriment, a la hibridació, al gregarisme i, en definitiva, al sotmetiment de la cultura catalana, que sol blegar-se submisament a les maneres de fer de la castellana? Naturalment, els mitjans de comunicació i l’escola els haurien de seguir i, a continuació, és clar, la societat, però per què no intentar ser ells els nous pioners de la recuperació?
CREAR
La llengua catalana no es troba en un estat tan precari encara com perquè resulti utòpic mirar d’encetar aquest procés. Estic convençut que grups com ara Figa Flawas o The Tyets, que han optat per hibridar fins el seu nom, barrejant català i anglès, si haguessin volgut tenir una mica més d’imaginació, haurien estat capaços de trobar-ne un que, sense ser carrincló, hagués complert amb els cànons de modernitat i genuïnitat lingüística que són exigibles en una llengua que vulgui ser normal.
I, amb les lletres de les cançons, el mateix. Indubtablement, és possible trobar uns textos que tinguin grapa, però que, alhora, evitin barrejar català i castellà o català i anglès. No parlo pas d’un purisme immobilitzant. Jo mateix acabo d’inventar les paraules ‘catanyolejar’ i ‘catanglesejar’ servint-me de la que ja va inventar algú: ‘catanyol’. Per què no podem mirar d’estirar aquest fil? Inventem paraules noves, si convé, quan alguna de les que ja existeixen ens soni inadequada. Totes les llengües ho fan, això. I és precisament això el que contribueix a donar-los vitalitat.
Els parlants necessitem crear nous mots quan sorgeixen noves realitats. També quan volem mostrar disconformitat o rebel·lia i també quan necessitem desmarcar-nos del llenguatge formal. És un fenomen normal i perfectament compatible amb el manteniment de la salut de qualsevol llengua. I diré més: és del tot necessari per a la supervivència de qualsevol idioma. Però cal que aquestes noves expressions neixin amb matriu catalana, que respectin les estructures fonètiques, ortogràfiques i morfosintàctiques de la nostra llengua. El que no podem fer és servir-nos sistemàticament de les que crea la llengua del costat o de les que ja existeixen en el seu corpus actual perquè això no és crear, sinó copiar. I, per tant, substituir.
La globalització, però, ens ha portat a convergir fonamentalment amb l’anglès i, en el nostre cas, a més, amb el castellà perquè és la llengua forta que està en contacte amb el català. Màxim, a sobre, quan els anglicismes que adoptem, entren tots no pas directament des de l’anglès, sinó a través del castellà i, per tant, prèviament castellanitzats. Per això diem ‘puènting’ i no ‘pònting’ i, per això, sovint diem ‘zapping’ amb la zeta pronunciada en castellà, i, per això, diem ‘influencer’ amb la darrera e també articulada a la castellana, en comptes de fer-ho, en ambdós casos, com es faria en català (essa sonora i vocal neutra respectivament), que, curiosament, és molt més aproximadament com es pronuncien en anglès.
La globalització ens ha pres tota creativitat lingüística. Rebel·lem-nos-hi. Siguem creatius amb el llenguatge. I els grups musicals i cantants joves constitueixen un àmbit ideal per a fer-ho i per a arribar al públic amb capacitat de projecció. Ens cal abandonar el gregarisme imperant que s’abeura de l’immobilisme, de la manca d’imaginació i del sotmetiment a la cultura castellana.
Avui, hi ha una sèrie de cantants i grups que han optat pel català. Els felicito i els encoratjo a continuar per aquest camí. Però no n’hi ha cap que hagi pres l’opció valenta, la de no recórrer a la crossa còmoda del castellà o de l’anglès quan no troben la paraula adient en la llengua que han escollit per a vehicular el seu art. Jo els convido a ser trencadors, a dir: “Ja n’hi ha prou!” i a deixar de sotmetre’s al corrent imperant. Perquè han pres una opció, el català, que diu molt de la seva actitud indubtablement positiva envers la nostra llengua. Però no s’haurien de quedar a mig camí. Quedar-s’hi no és optar per la modernitat. És manca de voluntat i mandra d’intentar escapar d’un gregarisme lingüístic que, si no sabem aturar, conduirà la nostra llengua a un procés que pot esdevenir irreversible.