Sec en una classe a Kenya i em cauen les llàgrimes. No són de tristesa, no. Són de vergonya

Classe d'una escola a Kibera (Kenya) el 2013 / foto: SSA Es diu Michelle, té 10 anys i vol ser professora. Em treu a ballar enmig de les seves companyes i em fa remenar el cul al ritme del djembé. Jo ho intento, però soc patètica. Ella, en canvi, duu el ritme a la sang. Pel que fa al seu nivell d’anglès, també em passa la mà per la cara. Diu que l’anglès és la seva assignatura preferida, però també aprèn matemàtiques, història, art i suahili. Li encanta la samarreta que duc, tot i que estic convençuda que no ha sentit a parlar mai d’Open Arms. Al pati li agrada jugar amb un pneumàtic que fa servir de hula hoop. A vegades també juga a futbol amb una pilota de cordills. I amb aquest pneumàtic desinflat i aquest cabdell de cordills juguen plegades les 300 alumnes d’aquesta escola. Riu mentre m’ensenya com domina el ball del hula hoop i em proposa que ho intenti, però de seguida em demana de passejar. M’agafa la mà amb força, com si fos la seva mare i li fes por que l’abandoni en qualsevol moment. Més tard m’explicarà que la seva mare va morir i que el seu pare surt a pescar amb la resta d’homes cada matí. Moltes dones els esperen a la riba fins que arriben amb les xarxes plenes d’un peixet diminut que deixen eixugar al sol per després vendre’l. Així que, per a ella, venir a escola en comptes de sortir a treballar és tot un privilegi. Li demano que m’ensenyi la seva classe i m’acompanya a una caseta de fusta on amb prou feines t’hi pots moure perquè els pupitres dobles ocupen cada espai lliure de l’aula. Observo la classe amb detall, però l’únic que hi trobo és una petita pissarra de fusta davant dels pupitres. Ni llibres ni llibretes. Ni cap ordinador, perquè l’única llum de l’aula és la claror que entra per una finestreta. Soc a Kenya, a prop del llac Victòria. He visitat una escola pública de Primària per lliurar a les professores material escolar que he carregat a la maleta. Aquí soc una muzungu. I com a muzungu que he nascut, crescut i viscut en un món de blancs –capitalista i hipòcrita– quan sec en aquella classe em cauen les llàgrimes. No són llàgrimes de tristesa, no. Són llàgrimes de vergonya. Perquè mentre la Michelle m’explica amb un anglès gairebé nadiu què n’és de magnífica la seva escola, jo no paro de pensar quantes vegades m’he queixat que no podia fer classe perquè l’internet anava lent, la imatge del projector no era prou nítida o el so dels altaveus ressonava...

Sec en una classe a Kenya i em cauen les llàgrimes. No són de tristesa, no. Són de vergonya

‘Muzungu’