Es tracta que durant tot l’any tinguem present la crua realitat de la desigualtat social, personal i universal

Pels volts de Nadal, es parla i es fa de tot menys aprofundir en el seu sentit, el seu missatge. Es tracta d’una festa cristiana, o d’origen cristià, perquè abasta tota la geografia on va arrelar el cristianisme, començant per l’Orient Mitjà i Europa. Europa i Amèrica es donen com a cristians sense ni tan sols pensar-ho. Però, i l’Orient? Sobretot el Mitjà: Palestina o Israel, Jordània, Síria, Egipte, etc. Encara recordo amb emoció haver sentit resar el Parenostre en arameu a la ciutat siriana de Maalula, visitar esglésies coptes a Egipte. Ja no diguem a Jordània on en el riu que li dona nom va ser batejat Jesús. Comunitats més reduïdes estan arrelades en tots els continents. Nadal no ha de competir amb cap festa d’altres orígens religiosos: musulmans, jueus, budistes, hindús, sintoistes, ni tan sols amb les respectables creences paganes. És més, Nadal ha de ser de tothom, creients i no creients. A banda del seu significat religiós ha de ser una festa oberta, una tradició necessària perquè comporta amor, caritat, confraternitat i universalisme. Malauradament, cristians inclosos, ha esdevingut el centre d’uns dies dedicats al consumisme més irracional. Sí, s’imposen les reunions familiars, cosa bona però sempre a l’entorn d’una taula que mai és igual per a tots. Clar i català, per a rics o pobres, per a gent feliç o gent que pateix per diverses causes. Amb això no pretenc fer un d’aquells sermonets que encara es fan i es continuaran fent per molt de temps. Simplement és una reproducció de la realitat que ens hauria de fer pensar. No es tracta de posar un pobre a la taula. Es tracta que durant tot l’any tinguem present la crua realitat de la desigualtat social, personal i universal i que per Nadal s’hauria d’imprimir amb lletres de motlle per tenir-la present durant tot l’any i, sobretot, fer-nos actuar. Estem en una societat laica i em sembla molt bé des del punt de vista polític i de forma d’Estat. Tots el ciutadans som –o hauríem de ser– iguals en drets i deures sigui quina sigui la nostra ideologia, si és que en queden, d’ideologies. Hi ha qui diu que les ideologies separen. Jo crec que la manca d’ideologies empobreix, deshidrata les societats i els països. La no-ideologia és la ideologia única i ja sabem què acaben fent els de la ideologia única. S’ha parlat molt de l’humanisme europeu com si aquí fóssim l’ou del món i poguéssim donar exemple del bon fer. Els europeus ens hem carregat mig món, aquesta és la veritat. I ara, posem barreres a aquells al qui hem deixat espremuts, pobres. Això no ho hem fet en nom de l’humanisme, ha estat en nom de la tirania, l’espoliació i l’egoisme. Ja gairebé no es parla ni d’humanisme cristià ni d’humanisme europeu simplement. No se’n parla per no fer el ridícul; només alguns filòsofs agosarats com Josep Maria Esquirol, Francesc Torralba i alguns pocs més, molt honorables tots. L’humanisme ve de molt lluny. Pot ser que abans dels clàssics grecs ja n’hi hagués. Podríem esmentar Ciceró. Plató o Aristòtil integraven les humanitats i les ciències, però no representen exactament la figura de l’humanista. Humanisme ve de la paraula llatina humanitas, que alhora ve del grec i que vol dir ‘amor a la condició humana’. Com en les arts i el pensament, l’humanisme es recupera durant el Renaixement entre els segles XIV i XVI. Bernat Metge, mort el 1388, és, potser, l’humanista més gran dels Països Catalans. El nostre rei Martí l’Humà, que morí sense descendència el 1410, va passar un mesos governant des de la Garriga, d’aquí l’existència de la Fundació Martí l’Humà en aquesta vila, desenvolupant una gran tasca cultural i pedagògica. És en l’època renaixentista que Gutenberg inventa els tipus mòbils que permetran a les impremtes fer llibres en sèrie. Erasme de Rotterdam, que es mou entre el catolicisme i el protestantisme, serà un dels grans humanistes europeus juntament amb Michel de Montaigne, a cavall dels segles XV i XVI. Al segle XVI trobem el gran humanista valencià Joan Lluís Vives. La qüestió és que d’aquests grans humanistes ens en queden unes obres extraordinàries, que les tenim a l’abast. Però, què se n’ha fet d’aquell “amor a la condició humana”? Molta gent, fugint de la persecució política i de la misèria, ve o mira de venir a Europa a la recerca d’aquell humanisme del qual li havien parlat i es troba amb uns països egoistes que els marginen, no els deixen entrar o senzillament els deixen morir en camps de concentració, al desert o al mar. Els nostres emigrants econòmics o polítics de principis del XX i després de la Guerra Civil espanyola van ser molt més ben rebuts en els països iberoamericans que com actualment estem rebent ara nosaltres els provinents del mateixos països. L’humanisme europeu! On és? On és l’humanisme espanyol? L’Estat espanyol no entén res de llibertat ni de democràcia ni de dret humans. És un estat orgullós, prepotent, corrupte i, el pitjor, amb una justícia dependent dels òrgans polítics de l’Estat i dels partits més autoritaris i rancis. Encara que ho discuteixin –com discuteixen que el català sigui una llengua tan llengua com el castellà– la nació catalana ja existia quan encara ni es parlava d’Espanya. Aquests supremacistes que acumulen en exclusiva el poder de la força bruta i la utilitzen quan els sembla, passen pel damunt de les lleis i principis com els drets humans, són els que han passat el Nadal més pompós mentre a Catalunya hi ha presoneres i presoners sense judici. S’han menjat el seu besugo amb una fruïció vantant-se dels presos catalans en vaga de fam, sense que els preocupés el més mínim la dignitat, l’humanisme ni la vida. Són gent dolenta que ni per Nadal se’ls encongeix l’ànima, el cor ni els principis més bàsics de les persones humanes. Les bèsties són millors que ells.

Es tracta que durant tot l’any tinguem present la crua realitat de la desigualtat social, personal i universal

Nadal i humanisme