La tradició és la continuïtat de la innovació, i ho hem de continuar fent així

Res és el que era perquè tot ho volem diferent. Innovar. Diu el diari que l’hostal rural i restaurant Mas Blanc, de Sant Martí de Centelles, va ser testimoni de l’aparició d’un tió de grans dimensions. Molt gran, diuen. De fet, la bèstia fa 9 metres de llargada per 2,2 d’alçada. Només la seva cara fa 92 centímetres i el diàmetre del cap és de 3,15 metres. El seu pes és de prop de tres tones. Són tals les dimensions que des del Mas Blanc ja han formulat la tramitació perquè sigui declarat rècord Guinness. El tió és de les poques coses que aguanta la popularitat nadalenca en clau catalana. Bé, de fet, qualsevol qüestió comuna de les festes nadalenques (o dels solstici com diuen els descreguts amb ganes de tocar la pera) s’està esbandint. Per exemple, segons el CIS, el 22,6% dels espanyols ni posen l’arbre de Nadal ni planten el pessebre. Això de Nadal va pel pedregar. No dic en l’aspecte religiós, heu preguntat a un nen qualsevol què se celebra el 25 de desembre? Bona sort. I ara no vindré amb crítiques al consumisme, fa dies que ens afaitem. No, no, sinó que crec que ens estem fent les festes al nostre gust, i això em sembla bé, sempre que ho celebrem, en el sentit ampli. Nadal, i dies del voltant, és moment de retrobar-se amb la família, d’afartar-se i de beure amb alegria. Però i ja està? I com? Fem el verset? Cantem nadales? Tenim el tió més gran del món. I també un ninot de neu de rècord als Estats Units d’Amèrica, que fa 32 metres d’alt. Adorem el Nadal, el sublimem. Però també ho fem amb la Castanyada, les vacances d’estiu o el Carnestoltes. Encara ens agraden les festes. Som éssers socials però necessitem perquès. I si no els tenim els fabriquem. Sempre m’ha sorprès i m’ha fascinat el procés de construcció o creació de les tradicions. Fa uns trenta anys un grup de ciutadans de l’Hospitalet de Llobregat va sortir del bar on eren amb una taula de l’establiment i van donar unes voltes pel barri en plena Setmana Santa i van donar vida a la famosa confraria 12+1 que encara fa la seva feina cada any. Les noves formes de família deuen ser les culpables de tot plegat, de ben segur. Però no hi veig cap problema. Les tradicions, els rituals tenen la gràcia en l’obligació de repetir-se, any rere any, o quan calgui. I això és el que val. No paga la pena insistir en d’on venim, sobretot, cal saber cap on anem. Això ja ve de lluny, òbviament, i el gran Winston Churchill ho va deixar escrit: “Sense tradició, l’art és un ramat d’ovelles sense pastor. Sense innovació, és un cadàver.” No és del tot cert que abans tot era millor, però una mica sí. I és perquè en algun moment d’aquests abans algú va innovar, algú va posar galets a la sopa, li va picar a un tió amb la cara pintada o va repetir la tornada d’30 (no tan bé com Josep Bou, fitxatge mediàtic del Partido Popular). La tradició és la continuïtat de la innovació, i ho hem de continuar fent així.

La tradició és la continuïtat de la innovació, i ho hem de continuar fent així

Nadal també era millor abans?