El futur de la humanitat passa per les sobiranies compartides

Des dels inicis de la vida a la Terra, les espècies desapareixen o canvien, ens recorda el catedràtic Juan Luis Arsuaga. És a dir, una espècie o s’adapta als canvis de l’entorn o mor. La nostra espècie humana ha tingut una fabulosa capacitat d’adaptació, no gràcies als canvis biològics, sinó a les innovacions culturals: agricultura, comerç, institucions, medicina... Així els humans hem conquerit tota la Terra i ens hem multiplicat d’una manera tan exitosa que ara ja posem en perill la nostra mateixa continuïtat: recursos naturals, clima, megaciutats, hipermobilitat... La ciència ens pot advertir d’aquests perills, però no els pot solucionar; pot avisar, però no pot imposar. Com en el cas del fumador que és avisat pel metge del risc que corre, però que sovint continua fumant. Tampoc no podem confiar que la ciència, que avança a una velocitat mai vista, trobarà solucions a qualsevol problema, com acabem de comprovar dramàticament amb la pandèmia. Arribat el càncer, el fumador incorregible no pot exigir al metge que trobi una cura urgent. La humanitat no té altre remei que prendre consciència col·lectiva dels canvis necessaris i posar-los en acció. De fet, sabem bastant bé què cal fer, però les inèrcies, els sacrificis que implica, el repartiment de les càrregues, en frenen l’avenç. Les cimeres del clima, per exemple, assoleixen acords sovint insuficients i, a més, no hi ha instruments poderosos per exigir-ne el compliment. L’OMS, com hem vist, és feble: ni té prou mitjans per a una vigilància segura ni prou poder per imposar-se. Grans potències (els EUA, el Brasil, la Xina) sovint encapçalen les resistències. També a Europa veiem temptacions populistes de replegament dins dels estats. És la trampa de les sobiranies nacionals, que propicien una globalització desregulada. Qui farà allò que sabem que cal fer? El planeta necessita estructures de governança mundial a qui tots atorguem capacitats reguladores i de control. Ja al segle XVIII, Kant, filòsof de la Il·lustració, demanava un govern mundial que pogués assegurar la concòrdia i la pau universals. De fet, no es tractaria tant d’un govern únic –cosa impensable per ara– sinó d’estructures federades, amb prou capacitat i autoritat per conciliar interessos, acordar solucions i assegurar-ne l’aplicació. Hi ha aspectes molt importants de la nostra vida que ja funcionen així: la navegació aèria, internet, les competicions esportives... La necessitat ha creat l’òrgan. La UE, a conseqüència de la crisi actual, tot i els dubtes inicials, avança cap a una federació d’estats més solidària i amb més capacitat d’intervenció. Així, malgrat les seves deficiències –encara ha d’agilitar les seves estructures i fer-les més permeables a la ciutadania– s’erigeix davant del món com un referent a imitar. Igualment necessitem que les Nacions Unides i les seves agències (la FAO, la UNESCO, l’OMS, etc.) siguin més fortes i decisives. L’impuls de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i el compromís dels 193 països signants avança en aquesta línia. El futur de la humanitat passa per les sobiranies compartides i la governança multinivell. L’articulació de formes de govern noves que permetin fer front als grans problemes dels nostres temps: les desigualtats, el frau i els paradisos fiscals, el control de les grans tecnològiques, el canvi climàtic, la inestabilitat financera i també –ara ja ho sabem– les noves epidèmies. Com ens adverteix Eugenio Scalfari, o fem transatlàntics continentals o bé fem petites barquetes nacionals a la deriva en un món econòmicament i tecnològicament globalitzat. Perquè, com afirma Adela Cortina: “Una semilla de universalismo está entrañada en los seres humanos.” N’aprendrem?

El futur de la humanitat passa per les sobiranies compartides

N’aprendrem? (i IV) Governança global