La història avança sovint a batzegades, i ara en tenim una de forta

Vaig ser infant a pagès durant els anys cinquanta del segle passat. Vaig aprendre que bullir la llet abans de beure-la era una obligació. I que durant la matança del porc ningú no el tastava fins que arribés el vistiplau del veterinari que n’analitzava les mostres. I que, tornant del camp o de la quadra, tothom s’havia de rentar les mans abans de menjar. Aquells homes i dones (alguns analfabets o quasi) tenien ben adquirits uns usos higiènics apresos a còpia d’experiència i divulgats pels metges de família. Estic convençut que també ara aprendrem coses d’aquest tipus.

No sé si n’aprendrem tant en altres aspectes. La història avança sovint a batzegades, i ara en tenim una de forta, en certa manera mai vista. Però la humanitat moltes vegades no n’aprèn a la primera. Acabem de commemorar l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. Fixem-nos: la segona; amb la primera no n’hi va haver prou! Europa va haver de repetir la catastròfica experiència de la mortaldat, la destrucció i la misèria abans d’entendre que seria millor la pau i la unió, que era necessari superar els egoismes i els odis nacionals a favor de la cooperació i la concòrdia. Així va néixer, finalment, la Unió Europea. Ara mateix també ho comprovem amb els efectes del canvi climàtic, que colpegen, però no ens acaben de desvetllar. Els fenòmens mai vistos d’aquest darrer any, amb les DANA i els incendis d’Austràlia, seran suficients? Sabem que no, que no n’hi haurà prou, que haurem d’acumular experiències dramàtiques i veure-les ben de prop abans de reaccionar amb la contundència necessària.

Amb l’actual pandèmia potser serà diferent. La humanitat sencera, i de manera simultània, està essent trasbalsada per un perill comú que cap país, ni cap continent, ni cap estament, ni cap classe social, poden vèncer sols, ni escapar-se’n. Ningú per ell sol pot garantir-se la immunitat. Sembla, doncs, que ha arribat un d’aquells moments en què la història pot fer un tomb. No sabem la direcció d’aquest tomb, però sabem que només depèn del que fem ara nosaltres. Ja no hi ha déus a qui encomanar-se ni bocs expiatoris a qui fer-ne responsables.

Aquesta reacció, urgent, tindrà moltes dimensions. Avui vull destacar-ne només un aspecte que em sembla necessari com a punt de partida. Hem de tornar al predomini de la raó sobre les emocions i els sentiments en la informació i en la presa de decisions. Fa temps que vivim immersos en un brou emocional on notícies falses i relats tramposos (impulsats com mai a través de les xarxes socials) s’obren camí amb molta facilitat. Els populismes hi viuen de meravella. Trump diu que pot anar bé desinfectar-se per dins i, sense més, una munió de seguidors s’amorren a l’ampolla del lleixiu. Cap atenció a la raó, als fets comprovats, a la ciència, a la informació seriosa.

És el populisme, o una caricatura del populisme: un líder que proposa solucions simples i fàcils (i falses) per a problemes que són complexos i difícils. I uns seguidors –que sempre l’entenen de tan simple– s’hi adhereixen encara que la raó el contradigui. Si la realitat no confirma els meus prejudicis, pitjor per a la realitat! Són els moviments basats en bulos i no en fets comprovats. Són els moviments basats en sensacions i emocions (com el nosaltres sols o el nosaltres primer), les reaccions primàries (els immigrants són culpables, el mal ve de fora), les propostes màgiques (fora d’Europa tornarem a ser grans). És el Brèxit.

Les emocions, els sentiments, tenen el seu lloc en la nostra vida, però no ens serveixen per orientar-nos en l’acció pública.

(Continuarà)