Si l'eslògan liberal després de la crisi de fa deu anys va ser l'austeritat, ara la consigna a ultrança és despesa pública

En el primer article d’aquesta sèrie vaig assenyalar l’oportunitat que vivim de canviar el curs de la història de la humanitat i vaig advocar pel restabliment de la raó com a font de coneixement i de presa de decisions per al futur difícil que ens espera. El pensament per damunt de les sensacions i dels sentiments. Els fets comprovats, contra falsedats i falòrnies. La ciència i el raciocini, contra el pensament màgic o il·lusori. Democràcia representativa i deliberativa, contra el populisme de lideratges messiànics.

Sobre aquesta base, ens hem de replantejar tot el sistema de prioritats, tant en l’àmbit social com particular. El canvi inexorable que ve prendrà una direcció o una altra segons els humans, en conjunt, pressionem en un o altre sentit. Veiem des de fa dos mesos que coses que consideràvem primordials són en realitat prescindibles. I viceversa. Per exemple, la valoració d’algunes professions ha canviat. Sabrem aprofitar-ho? De moment observo en l’ambient més urgència per obrir les terrasses i el futbol que no pas les escoles i la universitat. Malament, com a indici. Ens tornarem a equivocar?

En l’àmbit més personal i familiar, també haurem de repensar hàbits i actituds. L’altre dia, a la televisió, parlaven joves de diferents ètnies establerts a Catalunya; li van preguntar a una noia xinesa què l’havia sobtat més de la nostra cultura. Sense dubtar-ho gens va dir: “A la Xina, des de petits, l’esforç, l’afany per formar-se, per treballar, és primordial; aquí la prioritat dels joves és divertir-se.” Ara tot serà més difícil i les prioritats s’hauran de revisar. I per cert, m’agradaria ser jove per implicar-me a fons en aquest reset que la humanitat té al davant.

Prioritat al consumisme i al malbaratament o als valors que aquests dies hem apreciat més o redescobert? Consumisme desaforat de béns i serveis malgrat el planeta o prioritat al consum responsable (plàstics, transport privat, avió…)? Creixement econòmic a qualsevol preu, com fins ara, o incorporant d’una vegada els costos ambientals? Deslocalitzacions sense control o producció a prop de casa, encara que resulti potser més cara? No serà fàcil, no. De moment, atenció a com s’orienten, a escala planetària, els ajuts econòmics que tothom reclama. A tornar a posar tants cotxes com puguem a les carreteres i a les ciutats? Sí, ja sé que les fàbriques de cotxes donen feina a molta gent, però també s’ha demostrat que poden produir respiradors per als hospitals. Prioritats.

Només he volgut exemplificar alguns aspectes de la magna tasca que se’ns presenta. Aquests reptes ja els teníem, però ho vèiem tot molt inamovible. Ara hem comprovat que les coses es poden moure. Els estudis deien que per fer front al canvi climàtic calia destinar-hi un 2% del PIB mundial durant anys i això semblava impossible. Ara ens diuen que la pandèmia ens costarà entre el 13% i el 15% del PIB, anant bé. I també ens en sortirem. Quin remei!

Si l’eslògan liberal després de la crisi de fa deu anys va ser l’austeritat, ara la consigna dels defensors del mercat a ultrança és despesa pública, subvencions, subsidis, avals… per tal que la màquina no s’aturi. Això és sensat. Però aviat aquests mateixos liberals ens diran que tot això s’ha de pagar i que cal començar a retallar. I és cert, tot s’haurà de pagar. Però com? Tornarem a permetre que els serveis públics en siguin víctimes? Continuarem trobant el frau fiscal, a qualsevol nivell, tolerable? Prioritats!

(Continuarà)