N’aprendrem? (III) El comú
En articles anteriors he parlat del reset que els humans tenim davant i que la pandèmia ha posat en primer pla i l’ha fet alhora més urgent i més factible. Ens ho recorda Manuel Castells: “Quizá tenemos una oportunidad histórica de escoger un camino distinto a la senda de sinsentido en que nos habíamos metido.” I ho hem de fer a partir de les evidències que el coneixement i la raó ens posen a l’abast, i no de les emocions, bulos i noves teologies que ens envaeixen (la Terra ens castiga, la natura ens dóna l’últim avís… només són noves creences, pensament màgic).
El primer que ens ha recordat la pandèmia és el valor d’allò comú, allò que és de tots. Mentre ens quedàvem a casa, enyoràvem l’espai comú i vèiem que no hi havia salvació individual. Redescobríem el valor dels serveis públics, imprescindibles, sobretot quan van mal dades. Aquells que abans deien, en nom de la llibertat, que era millor pagar menys impostos i procurar-se cadascú els seus serveis privats, ara exigien amb urgència atenció pública, en nom del dret de tots.
Allò comú o públic no és només el que fa l’Administració. L’esfera pública va més enllà. La iniciativa social (associacionisme, voluntariat, ONG, economia social…) presten serveis públics, sempre que s’adrecin a tothom. És la fraternitat en acció. I l’Administració també presta serveis de manera indirecta. Pot adjudicar, delegar, concertar… però sense abdicar mai del control i la supervisió reals i exigents. Ens ho recorden, tràgicament, algunes residències de tercera edat, sovint concertades i, a efectes pràctics, tot seguit oblidades.
Em direu que el sector sanitari privat també ha participat en la lluita contra la pandèmia. Cert, però a quin preu? Sense anar més lluny, a Catalunya, a 43.000 euros per cada ingrés en una UCI, que la Generalitat s’ha apressat a pagar. Sense sanitat pública, qui hauria pogut pagar-se una UCI? I tot i els serveis públics, hem vist com la pandèmia s’acarnissa en els més desafavorits, en els nostres barris modestos i a les viles misèria del món. Economia de mercat, sí; societat de mercat, no.
Europa, després de la Segona Guerra Mundial, va bastir un model social que ha ofert al món, l’estat del benestar, fruit del pacte social: escola i sanitat universals i gratuïtes, pensions dignes, atenció social. Tot finançat gràcies a la productivitat creixent del treball i a un sistema fiscal progressiu. Ara cal refer i reforçar aquest pacte social, desballestat ja per l’anterior crisi, i així fer front a la sensació d’inseguretat i d’abandó dels ciutadans –que, per altra banda, l’extrema dreta aprofita–. “És l’hora d’un nou contracte social, que reforci la cohesió social i que substitueixi la por, el risc i la incertesa per mesures de seguretat social i d’igualtat d’oportunitats”, ens deia Emili Ferrer ja fa un any. Un nou contracte social “que substitueixi l’economicisme neoliberal pel paradigma del progrés humà” (Benach, Marín, Tresserras).
Reforçar el comú –públic o social– ha de ser prioritari en les taules i plans de recuperació que sorgeixen a diferents nivells. Alguns ajuntaments ja ho fan. El de Granollers ha aprovat, per unanimitat, un pla inicial de 50 mesures, avalat pels agents socials. Al Congrés dels Diputats, la comissió constituïda a l’efecte ha començat, encara que amb entrebancs. A Catalunya s’ha demanat, però el govern no respon. Europa, després dels dubtes inicials, està fent passos de gegant –mai no vistos abans– després que Angela Merkel sentenciés: “L’actuació en solitari dels estats nació no té futur.”
(Continuarà)