Els nazis no feien por. Al principi, vull dir

Els nazis no feien por. Al principi, vull dir. El 1933, quan el nazisme s’apodera d’Alemanya, primer del govern i, de seguida, de tot, els horrors de la persecució, de la guerra, dels camps de concentració i del genocidi no es podien ni sospitar. Aquest any el partit nazi és la minoria més votada a les eleccions. Els partits democràtics, majoritaris, no es posen d’acord i deixen la presidència a Hitler. En poc temps, saltant per damunt de la constitució i les lleis, s’apodera de tot l’entramat institucional, polític i social. Les banderes partidistes, amb l’esvàstica, ho envaeixen tot. Ho explica la pel·lícula Cabaret en una escena molt reveladora. En una cerveseria a l’aire lliure, un adolescent, ros i angelical, membre de les joventuts hitlerianes, canta Tomorrow belongs to me [‘El demà em pertany’], peça amb lletra idíl·lica i amb aires de cançó popular. Poc a poc els clients es van posant dempeus i es van afegint al cant, que es va tornant un himne inquietant i amenaçador; només un vell resta al marge i amoïnat; l’estranger que s’ho mira pregunta a l’alemany ric: “Segur que ho teniu tot controlat?”. Cabaret és ficció. Però hi ha un llibre autobiogràfic crucial també per entendre aquest procés: Historia de un alemán de Sebastian Haffner, publicat en castellà. Memòries de joventut de l’autor, víctima ària del nazisme. El jove Sebastian, benestant, culte i brillant estudiant de Dret, es pregunta: “Què va portar la societat alemanya a la bogeria col·lectiva?” De petit, experimenta l’exaltació nacionalista a l’inici de la Primera Guerra Mundial i, més tard, la frustració col·lectiva per la derrota. Després, les dures condicions de la pau, l’ocupació francesa del Ruhr, la salvatge depreciació del marc, van minant la societat. El relat dels greuges, del victimisme i de l’enemic no-alemany es va imposant. Però l’autor ho viu, al principi, des d’una existència prou confortable. Amb la seva colla d’amics, estudiants alegres, demòcrates conscients, tenen llargues converses. “A qui ens hagués vist junts el 1932, fumant al voltant d’una taula i discutint apassionadament, li hauria costat creure que, pocs anys més tard, els integrants d’aquella reunió ocuparien posicions oposades en les barricades de la vida, a punt per disparar”, ens diu. Sebastian viu intromissions als estudis, a la feina i als llocs de lleure. La seva xicoteta jueva ha de fugir a París. Viu atemorit per un d’aquells antics amics que li ha dit que el pot denunciar per desafecte. “Em vaig adonar que la revolució nazi havia suprimit l’antiga divisió entre política i vida privada”, assenyala. “Ni Àustria ni Txecoslovàquia. Alemanya fou el primer territori ocupat”, conclou. A la fi, no li queda altra opció: o col·laborar o fugir. El 1938 s’escapa a Anglaterra i escriu aquest llibre, que acabo de llegir i que ens il·lumina. El recomano.

Els nazis no feien por. Al principi, vull dir

Nazis