Necessitem la primavera
He anat de rebaixes i he estat testimoni de la manera que entrem en un estat de bogeria transitòria amb la rematada final i els cartells de 50% de descompte. He caigut en la temptació d’emprovar-me un vestit. Dins de l’emprovador, el mirall em retornava la imatge de la meva esquena al descobert. El to ametlla torrada de la pell feia conjunt amb el color beix de la tela. En direcció a la caixa, negociava amb la meva economia, per una banda, i amb la moral, per l’altra, si podia i havia de comprar-me’l. Tenia l’argument clau, les paraules que em farien guanyar la discussió i que em permetrien comprar el vestit: “Val 7,99 euros, si me’l poso dues vegades ja l’he amortitzat.” Estava decidida a fer la cua quilomètrica per pagar quan, de sobte, han passat una dependenta i la tècnica de seguretat a tot drap pel meu costat. “És al pis de dalt, a una cantonada i no té intenció de marxar”, li resumia la dependenta nerviosa. “Despullada, dius?”, intentava entendre la de seguretat. “Sí. Diu que hi ha massa cua a l’emprovador.” Vaig marxar de la botiga sense pensar-m’ho gaire. Em feia vergonya compartir el mateix espai físic que una persona capaç de protagonitzar aquesta escena. La situació va ser una mena de senyal diví, fa temps que em plantejo deixar-ho, desintoxicar-me de la compra de fast fashion.
Tinc aquesta controvèrsia amb la indústria de la moda des que vaig sentir Nerea Pérez de las Heras al pòdcast que comparteix amb Inés Hernand, Saldremos mejores. La periodista, humorista i activista feminista i del col·lectiu LGTBIQ+, va dir: “Una samarreta que val 3 euros té dos pobres a cada extrem, el que la confecciona i el que la compra.” Em sembla una mica agosarat comparar-nos amb esclaus del continent asiàtic, tant majors com menors d’edat, que treballen entre 14 i 16 hores diàries. Malgrat això, estic d’acord que la indústria tèxtil deixa víctimes per allà on passa. El medi ambient és una d’elles, en el procés immoral de fabricació s’aboquen tints i microplàstics a rius i oceans i també té lloc una explotació indiscriminada de primeres matèries.
La senyora que estava en una cantonada tal com va sortir de l’úter de la seva mare també és una víctima, una fashion victim de manual. Actualment, es fabriquen desenes de col·leccions de roba. I aquesta estratègia consumista ha desbancat les clàssiques col·leccions de primavera-estiu i de tardor-hivern. La producció massiva d’outfits està fent desaparèixer les estacions de l’any. Literalment. L’actualització constant de tendències fa que es llenci i cremi roba en perfecte estat. Algunes de les peces que acaben als abocadors de tèxtils encara porten l’etiqueta.
Però som víctimes i sicaris a la vegada, ja que formem part d’aquest consumisme salvatge que té repercussions desastroses per a l’ecosistema i suposa una vulneració de drets humans a diferents parts del món. La majoria de peces que comprem no les necessitem. Siguem realistes, no ens cal tanta vestimenta, no som pas la Rosalía d’actuació al Palau Sant Jordi. Nerea Pérez de las Heras feia broma sobre alguna de les camises que porta, un dia es desintegraran a la seva pell, ja que, sovint organitza mercadillos amb les amigues i intercanvien les peces que ja no utilitzen, de manera que una peça passa per diferents mans, abans d’acabar a les escombraries.
La roba –a diferència del planeta i del teu ex– té una segona, tercera i infinites oportunitats. Estem vivint un autèntic apocalipsi climàtic. Una marea de flames està cremant hectàrea rere hectàrea el lloc on vivim i una onada de calor ens està cuinant en aquesta gran vitroceràmica que és el món. Motiu suficient per reduir, reutilitzar i, finalment, reciclar. Motiu suficient per acostar-nos a establiments que fabriquin de manera conscient i respectuosa productes locals i de proximitat.
No em compraré el vestit color beix. Que tingui un baix preu, no significa que tingui un baix cost. Que tingui un baix preu, significa que algú ho està pagant car. No necessito vestir a l’última, necessito que la següent primavera no sigui l’última.