Negre sobre blanc
L’altre dia va caure a les meves mans una foto, feta en ocasió d’una prova automobilística organitzada per l’amic Oriol Vilanova. A la instantània, hi surto jo mateix al costat del gran campió i expilot Eugeni Geni Baturone i ambdós quedem emmarcats en un fons inigualable, el Museu de Cotxes Clàssics propietat de la família Vilanova. Geni Baturone juntament amb Paco Torredemer van ser els fundadors, l’any 1966, de la coneguda revista del motor Fórmula. Baturone va ser un destacat pilot en l’especialitat de les quatre rodes i al volant d’un Brabham BT40 de fórmula 2 es va proclamar Campió d’Espanya de Muntanya els anys 1974 i 1976. Aquella màquina puntera li havia proporcionat, a través del RACC, el qui després seria el seu bon amic Bernie Ecclestone, que als seus inicis en aquest món els comercialitzava i que anys després s’hauria d’erigir com el mediàtic president de la fórmula 1. Les seves senyores –tant la de l’un com la de l’altre– eren orientals, així doncs Tuana Tan, la d’Ecclestone, va fer amistat amb la de Baturone i es va crear des d’aleshores un fort vincle entre les dues parelles. Sense por d’equivocar-nos, direm que l’arribada a casa nostra del Mundial de fórmula 1 al Circuit de Montmeló fou propiciada en gran mesura pel bon feeling que es traspuava entre Baturone i Ecclestone.
Amb l’Oriol vam fer el llibre sobre automobilisme i motociclisme històric La Pujada 59-89 de Sant Feliu de Codines, al qual posteriorment han seguit els treballs d’altres autors com La Pujada al Bruc, enterament dedicat a les motos; Aroma de benzina, centrat en la prova automobilística internacional del Montseny; Escuderia Osona 50 anys, una detallada radiografia dels rallis organitzats per aquesta entitat, etc.
Una de les presentacions que vam fer del nostre llibre va ser a Barcelona, en un acte presidit pel secretari general de l’Esport de la Generalitat al Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Doctor Melcior Colet. Aquest Museu és un edifici modernista del 1911 obra de Puig i Cadafalch, una casa senyorial que va ser donada per Colet a la Generalitat el 1982 i que freqüentava sovint Joan Antoni Samaranch i Torelló quan era membre del Comitè Olímpic Internacional (COI). A Barcelona encara n’hi ha dos més, de museus dedicats al món de l’esport: el Camp Nou Experience, del Futbol Club Barcelona, i el Museu Olímpic i de l’Esport, a la muntanya de Montjuïc, creat gràcies al mateix Samaranch, que li va proposar el projecte al llavors alcalde Joan Clos 14 anys després d’haver-se celebrat els Jocs Olímpics a la capital catalana.
BOBSLEIGH, EL DESCENS AMB TRINEU
L’any 1994 es va estrenar als cinemes la pel·lícula titulada Cool Runnings, una història real de l’aventura que protagonitzaria un equip de quatre joves jamaicans que van participar als Jocs d’Hivern de Calgary del 1988 en la modalitat de bobs a 4, un descens de velocitat amb trineu per una pista de gel. No cal dir que els quatre esportistes de l’illa caribenya no havien vist mai nevar ni havien tocat mai la neu. A Jamaica, allò més semblant a l’esport del bobsleigh és una competició que se celebra cada any pel mes d’agost, el Pushcart Derby, que consisteix a baixar per carrers amb forta pendent emprant com a vehicles sense motor carretes de mercat –modificades–, algunes de les quals arriben a puntes de velocitat de 95 quilòmetres per hora. Tots els que hem vist la pel·lícula al·lucinem, perquè el fet és d’allò més insòlit: quatre negres damunt d’un trineu entrenats per un ianqui a l’assolellada illa del Carib i a 40 graus de temperatura. Una altra cosa no, però el que sí que tenia l’equip jamaicà era una velocitat d’arrencada difícilment superable per cap altre equip, una tècnica a la sortida de les més ràpides del món. Pendent avall la cosa ja canviava i els països amb tradició de neu permanent els van relegar a la cua. Quin remei!
Però, vaja, el precedent, la idea estrambòtica de fer participar a un corredor negre –gens avesat a la neu– en aquesta modalitat esportiva, la va establir el nostrat Joan Antoni Samaranch l’any 1968. Com que les disciplines esportives que li tenien el cor robat eren justament totes les relacionades amb els esports d’hivern, el nou president del Comitè Olímpic Espanyol (COE) va voler potenciar-los i a l’hora de triar els aspirants que formarien els equips de bobsleigh va tenir la pensada de reclutar-los entre els pilots motociclistes i automobilistes que és clar que ja són uns elements propensos a la velocitat. Per a l’equip de bobs a 2t, un dels escollits seria Geni Baturone –naturalment– i, ves per on, tindria com a company de trineu Maximiliano Jones, de Guinea Equatorial, primer esportista negre que va representar Espanya als Jocs Olímpics de Grenoble del 1968.
Geni i Jones van fer servir els trineus que havien estat propietat d’Alfonso de Portago, un material antic que feia anys que havia quedat dipositat en un magatzem de Cortina d’Ampezzo (Itàlia) perquè de Portago, a part del bobsleigh, també practicava altres esports i havia mort d’accident en la cursa automobilística de la Mille Miglia a bord d’un Ferrari 335 S quan era pilot oficial de la marca.
L’equip de bobs a 2 de Geni Baturone i Maximiliano Jones.
ELS JONES
La família Jones era molt coneguda a Guinea Equatorial. El patriarca, Wilwardo Jones Niger, tenia explotacions de fusta i de cacau en aquesta colònia espanyola a l’Àfrica i també s’havia dedicat a la política. Per això va ser procurador en Corts en l’època del dictador Franco i diputat al Congrés. Un dels seus set fills –tots ells van estudiar a Espanya– era el Maximiliano, que de la nit al dia es va veure inscrit en l’equip de bobs a 2 com a brake de Geni Baturone.
L’equip de bobs a 2 de geni Baturone i Maxiliamo Jones.
El Maximiliano tenia un cosí, Miguel Jones Castillo, que vivia amb la seva família al País Basc i que va començar jugant a futbol amb l’equip de l’Indautxu, a Bilbao. Tenia bones facultats i el van fer destacar en el món del futbol, però pel sol fet de no haver nascut a Euskadi –un entrebanc a la normativa del Athletic de Bilbao– no va poder ser fitxat pel club bilbaí. L’equip que sí que el va agafar va ser l’Atlético de Madrid, amb qui jugaria diverses temporades com a davanter, fins que una llarga lesió el va apartar de la Primera Divisió. La temporada 1967-1968 va anar a parar a l’Osasuna, equip de Segona, on va coincidir amb el santfeliuenc Josep Rodés, que aleshores ocupava la porteria. Miguel Jones era tot un caràcter i malgrat no haver entrat al club de futbol de la seva ciutat sempre va dur el Bilbao al cor. Havia nascut a Malabo però insistia que un basc sempre és un basc i que un de Bilbao neix allà on li ve de gust. Una vegada que un comentarista esportiu li va preguntar com s’havia de pronunciar el seu cognom, Jones va respondre: “Pues muy fácil, simplemente del mismo modo que se pronuncia co-jones.”
El futbolista Miguel Jones.
De la mateixa nissaga dels Jones encara en sortiria un altre que va destacar en atletisme, Juan Carlos Crispiniano Jones Dougan, criat a Madrid, que va ser campió d’Espanya de 60 metres llisos en el període del 1965 al 1970 i recordista en els 100 metres; antecessor d’un altre santfeliuenc campió i recordista en aquestes mateixes proves de curta distància, Josep Carbonell.
L’equip format per Geni Baturone i Maximiliano Jones no van brillar als Jocs Olímpics de Grenoble i es van haver de conformar amb una discreta 17a posició en aquella gelada pista d’Alpe d’Huez. Si més no, però, van deixar impresa –negre sobre blanc– la simpàtica anècdota d’aquell equip bicolor.
L’atleta Juan Carlos Jones.