La Rebel

Vaig brindar amb la idea bonica tot i que molt senzilla que les persones serem bones persones, que el món serà més amable / Imatge: Armando V Allallo (1892-1952) Estava intentant, amb ganes, de posar la ment en mode prevacances. No és cap secret que, un cop passa Sant Joan i el boom de finals de curs als teatres, aquí una servidora comença a notar com la vida escènica baixa i es calma i pot anar pensant més en Aperols Spritz i menys en aforaments. Ja tenia mig peu a la idea d’abaixar el ritme i gaudir de les tardes llargues de piscina, que va arribar Sant Joan enmig d’un risc d’incendi elevadíssim. Sigui pel sentit comú general, si és que existeix, o pel meu tarannà optimista, em va semblar que els petards es reduïen significativament. I vaig pensar que, mira, qui sap, potser jo soc massa dura amb aquesta nostra societat i sí que evolucionem i mirem endavant i ens preocupem pels altres i aquestes coses. Amb aquesta esperança vaig brindar, amb la idea bonica tot i que molt senzilla que les persones serem bones persones, que el món serà més amable. Una idea senzilla, penso, perquè deu ser més senzill que ser bona gent. Hauria de ser, sense cap dubte, la idea més senzilla i més profunda de totes. Però no. La idea dels altres com a enemics, la idea de la diferència com a enemiga, la idea del poder… pesen més. Ni brindar, ni Aperol, ni esperança en la humanitat. Es lleva el món cada dia una mica pitjor. Més brut, més trist, més inhumà i, mira, estic molt cansada ja de la idea aquesta que en el futur ho podrem arreglar tot, que les generacions que vindran tenen més consciència ecològica i més anhel de llibertat personal perquè ja han nascut amb tot això sobre la taula i penso que més val que els deixem en pau. Prou feina tindran a sobreviure a tanta desgràcia, a tanta crisi, a tanta maldat. Va ser la meva filla la que fa no gaires setmanes publicava en aquest mateix diari un article a favor de l’avortament fet per una tasca de l’institut. L’article era ple de veritats. La mes clara: que limitarn l’avortament no l’elimina (si és que és una cosa que s’hagi d’eliminar) sinó que el converteix en il·legal i perillós, simplement. Les dones que han d’avortar, perquè si ho decideixen fer és que els cal, realment ho faran igual. I potser, gràcies a lleis retrògrades, ho faran en garatges i moriran. Però ei!, són dones. És un problema de l’altra, no meu, que mano, que soc home blanc cis. L’altra és la dona i puc fer amb ella el que vulgui. L’he de regular perquè si no la diferència ho omplirà tot. Ella o ell, l’immigrant negre que abatrem a trets, perquè una vida (si és d’una dona en una garatge avortant o un home negre creuant una frontera) val menys, no val res. És xavalla. Els que em coneixeu ja sabeu que sempre dic que a veure si arriben l’hecatombe zombi i posem fi a tot això d’una vegada. El zombis tenen una altra cosa bona: no distingeixen pel color de pell, per l’edat, pel gènere, per la procedència. Per als zombis tots som iguals. Quina tristesa que, en això, no puguem imitar-los. Quina tristesa tantes coses.

La Rebel

Ni brindar, ni esperança en la humanitat